Ressaca pel fandango de Sevilla

0 Comentarios

Esprés de l'electritzant fandango interpretat a duo per Rubalcaba i Chacón a Sevilla, el PSC afronta novament en condicions imprevisibles la inevitable revifada del conflicte de la doble ànima del partit. Això passa només dos mesos després de l'últim congrés del partit, que va pretendre resoldre la qüestió amb la cèlebre esmena Ros-Bustos sobre el nou camí del PSC com a partit d'arrel i vocació catalanista federat amb el PSOE. Es tracta d'un contratemps de dimensions molt similars, encara que a la inversa, per als efectes que hauria tingut sobre el PSC la conquesta de la direcció del PSOE per la impetuosa diputada socialista catalana.

Mandat taumatúrgic

La derrota in extremis de la carismàtica exministra de Defensa a mans el seu veterà excol·lega d'Interior, amb el visible suport dels grans elefants del PSOE sorgits del congrés de Suresnes (1974), situa el partit de Pere Navarro en les pitjors condicions per negociar la revisió del protocol entre les dues forces germanes que concedeixi un marge de vot propi a les Corts. Aquest era el mandat taumatúrgic del congrés del PSC de desembre, on l'antic apparatchik va trobar una fórmula de síntesi per procedir a la seva successió sense traumes ni ruptures.

L'entesa estratègica entre l'antiga majoria dels capitans forjats en el municipalisme del Baix Llobregat i sectors del sector catalanista es pot veure sotmesa a una pressió imprevisible a partir de la victòria de Rubalcaba. Ja no es tracta del "jacobinisme descarat" que CiU s'ha afanyat a atribuir al nou secretari general del PSOE, sinó al fet provat de la mobilització d'última hora davant l'escenari més imaginari que real d'una opa involuntària o accidental del PSC sobre Ferraz, seu de la casa gran del socialisme espanyol.

Rubalcaba s'esforçava ahir a eliminar o difuminar aquesta imatge o marc mental fra­me, segons l'argot habitual amb una afirmació de la seva trajectòria com a polític. "Si tinc alguna cosa a la meva vida són les meves bones relacions amb el PSC, i això ningú m'ho pot negar, perquè és públic i notori", va afirmar. Rubalcaba, però, ja no és el seductor ministre-portaveu ni és candidat a res, sinó el cap d'un partit que s'ha pronunciat per un dramàtic marge de 22 vots contra una outsider de doble afiliació, andalusa i catalana, disposada a tirar per terra alguna cosa més que la imatge i el to de l'històric partit fundat per Pablo Iglesias. Potser l'ambició, la passió i un cert desvergonyiment polític no són per si mateixos garantia d'èxit, però la mateixa història del PSOE sembla contradir el sobtat replegament institucional del partit i la seva justificació per la gravetat de la crisi econòmica i les tensions que s'endevinen en el complex entramat institucional i polític espanyol.

'El paper dels elefants'

Sorprèn vivament en aquest sentit el paper conservacionista atribuït al conclave de Sevilla a Felipe González, que en el congrés del 1974 i, més tard, en el del 1979, va trencar totes les convencions d'imatge, discurs i doctrina en imposar-se sense miraments a la vella guàrdia rovellada a l'exili i desfer-se sense miraments del llegat marxista per aconseguir el poder. Ja que parlem de gosadia i risc, recordem el seu crític envit de 1986 amb el referèndum del l'OTAN. Ningú gosaria dir que a final dels setanta o mitjan anys vuitanta hi hauria a Espanya una situació política, econòmica i social menys compromesa que l'actual i que desaconsellés els grans salts endavant. Hi ha doncs en Chacón alguna evocació de Segolène Royal, perdedora en tot després de disputar-ho tot amb enorme passió i empenta, però l'absència del factor territorial va néixer a Dakar, això sí impedeix portar la comparació més enllà de la condició sexual o el fort caràcter de les dues dirigents.

Veu pròpia, escenari impropi

Les reaccions improvisades dels dirigents socialistes catalans acrediten una barreja de cautela, confusió i desconcert davant els efectes i les conseqüències reals de la victòria de Rubalcaba. Aquest estat d'opinió és coherent amb la peculiaritat d'una candidata que ningú presentava en nom del partit però que comptava amb el seu suport de forma gens implícita i fins i tot entusiasta.

D'aquesta manera, el PSC camina pel filferro postcongressual amb un peu en fingir no donar-se per perdedor i fer pinya amb Rubalcaba, i l'altre en contradir el discurs únic del nou líder del PSOE i prémer l'accelerador del catalanisme per defensar la personalitat i el discurs propi del partit. A aquest esquema respon la declaració de Jaume Colboni sobre la determinació del PSC de mantenir la demanda del vot diferent del socialisme català al Congrés quan no sigui possible l'acord entre ambdós partits en temes d'especial interès per a Catalunya, tal com es va acordar al seu últim congrés.

El pacte fiscal, prova de foc

L'eventual recomposició del paper i de la imatge del PSC al si del grup socialista al Congrés no és l'únic front en què el partit es pot veure compromès. Fet i fet, Rubalcaba acredita maldat i talent de sobres per explorar fórmules que evitin la col·lisió. Com molt bé diu Daniel Fernández, braç dret de Chacón a Madrid i de Pere Navarro a Barcelona, les dues famílies es necessiten. Ho saben des de l'històric congrés de fusió del 1978.

Tanmateix, avui és 2012 i Espanya i Catalunya són molt diferents. La doble pressió interior i exterior encara està per arribar. El front més compromès és el de la posició del PSC sobre el pacte fiscal plantejat per CiU, amb el suport significatiu d'ERC i ICV. El futur nou líder de CDC, Oriol Pujol, no ha trigat a trucar a la porta dels socialistes orfes de projecte de país i de lideratge nacional per fer un pas endavant definitiu i defensar sense condicionaments els interessos de Catalunya des de la Casa Gran del Catalanisme. La prova de foc guanya intensitat.