Público
Público

1977: més que mai un sol poble en l'acte més massiu de catalunya

A. M.

Més enllà del revisionisme de les xifres un equip de topògrafs de l'exèrcit va donar la xifra de 750.000 persones, la manifestació de l'11 de setembre del 1977 ha estat, de segur, la més grandiosa de tota la història de Catalunya. Les raons de l'èxit cal cercar-les en el caràcter àmpliament unitari amb l'Aliança Popular de Manuel Fraga inclosa, les ganes de celebrar per primer cop en llibertat la Diada als carrers de Barcelona i la voluntat d'empènyer de manera decidida i definitiva les negociacions pel restabliment de la Generalitat. També convé subratllar el caràcter nacional, popular, interclassista i intergeneracional de l'acte.

La Diada del 1977 es va celebrar per tot el país amb els balcons guarnits de senyeres i domassos. Es van comptabilitzat actes de tota mena, manifestacions incloses, en 132 localitats. Paral·lelament, es van organitzar 546 autocars arreu de Catalunya (alguns també del País Valencià i Perpinyà). La FAVB va establir 22 punts de trobada, en diversos barris de la ciutat, per anar plegats a la manifestació. Poques vegades s'ha pogut veure participar famílies senceres aplegant tres generacions. La presència de catalans procedents de la immigració d'altres terres d'Espanya va ser més que notable, i alguns fins i tot duien banderes dels seus llocs d'origen, sobretot andaluses.

Els parlamentaris van dinar plegats al restaurant Comèdia Club i cap a les cinc de la tarda es van situar a passeig de Gràcia-Gran Via per obrir la manifestació. Agafats a una senyera, diputats i senadors de totes les forces parlamentàries (menys López Rodó, en un congrés acadèmic a Costa d'Ivori, i Xirinacs, que continuava protestant davant les portes de la presó Model) van fer tot el recorregut amb els braços entrellaçats. Només mitja dotzena duien corbata. Darrere de la capçalera es va situar la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya, amb banderes republicanes, que va ser fortament ovacionada. Entre les diverses representacions de partits, sindicats i entitats de tot tipus, destacava la nombrosa delegació del FC Barcelona, amb el seu president Agustí Montal al capdavant, i franquejat pels jugadors del primer equip Carles Rexach, Juan Manuel Asensi, Josep Ramos, Valentí Mora i Pedro Artola.

La corrua bigarrada de persones baixava molt lentament pel passeig de Gràcia i la ronda de Sant Pere fins a acabar a l'Arc de Triomf. Entre quatre i cinc hores es tardava a fer el recorregut sota un sol esplèndid i una temperatura de trenta graus. Tot sovint la manifestació s'aturava força estona i costava arrencar de bell nou, sobretot al pas pel monument de Rafael Casanova, que durant tot el matí havia estat objecte de dipòsit de corones i rams de flors.

La manifestació va ser el triomf de la memòria democràtica i la victòria pòstuma de l'Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària antifranquista formada per organitzacions polítiques, sindicals i professionals, territorials i sectorials, constituïda el novembre del 1971 a partir de quatre idees força: l'amnistia, les llibertats, l'Estatut i la coordinació amb els organismes unitaris de l'oposició democràtica espanyola.

Tothom va subratllar la fermesa i el civisme dels centenars de milers de persones que van omplir durant cinc hores bona part de l'Eixample barceloní. Tanmateix, com dissortadament succeïa tot sovint durant la Transició, la manifestació va acabar amb un mort causat per una bala de goma disparada per la policia quan tot ja estava dat i beneït. Es deia Carlos Gustavo Frecher, tenia 28 anys, era casat i va deixar una filla de cinc mesos. Dissortadament, a la manifestació de la Diada de l'any següent la intervenció policial va provocar una altra mort, la de Gustavo Muñoz del Bustillo. Només tenia 16 anys.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?

Más noticias