Público
Público

La Casa Gran en el Saló Daurat

El nou executiu reflecteix la idea d'un espai comú del catalanisme que tantes tensions va crear dins de CiU

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

El juliol del 2007, una depressió recorria el número 333 del carrer Còrsega. Havia acabat el curs polític iniciat amb les eleccions del novembre anterior i CiU havia quedat, de nou, a l'oposició pel pacte entre els tres partits d'esquerres. David Madí passava comptes amb el seu llibre Democràcia a sang freda a tots aquells que el van criticar per mobilitzar l'electorat rival amb la seva campanya i el seu DVD Confidential.cat. Oriol Pujol volia fer política i Francesc Homs tenia ganes d'anar a Madrid a defensar el seu Estatut. Però, més que la campanya del general Patton, el que preocupava a CDC era la incapacitat d'engreixar els vots per trencar la majoria del Tripartit.

I aleshores, al setembre, CDC va intentar reinventar-se, trobar una excusa per mobilitzar la seva gent. I la fórmula va ser la Casa Gran del Catalanisme, una mena de pal de paller 2.0 que ara s'ha demostrat com un encert. Els errors del Tripartit, els pals a les rodes de José Luis Rodríguez Zapatero i el Tribunal Constitucional hi han fet la resta.

Artur Mas ha sabut imposar la seva prioritat d'obrir fronteres més enllà de CiU

S'ha parlat molt en els darrers mesos de la Fundació Trias Fargas, ara batejada com a CatDem, pels seus acords de finançament amb Fèlix Millet. Però ha estat justament des de CatDem, dirigida per Agustí Colomines, que CDC ha atret al seu voltant i, per tant, lluny de les incòmodes sigles d'un partit, fins a 170 intel·lectuals d'altres òrbites, entre els quals hi ha Salvador Cardús, Jaume Sobrequés, el sociolingüista Albert Branchadell, Sam Abrams, Marta Pessarrodona, la rectora de la Ramon Llull Esther Jiménez Salinas a qui Mas també ha tirat els trastos o Muriel Casals, ara presidenta d'Òmnium Cultural.

I també han col·laborat en el projecte de la Casa Gran darrere de la qual hi tornem a trobar a l'omnipresent Francesc Homs Ferran Mascarell o Germà Bel. Per tant, és una sorpresa relativa que Mascarell hagi acabat de conseller de Cultura d'Artur Mas, encara que el mateix José Montilla anunciés durant la campanya que comptava amb ell i amb el seu vistiplau com a conseller si tornava a governar. Per cert que l'altre nom que va anunciar Montilla va ser el d'Antoni Castells, un altre socialista a qui no faria angúnia governar amb Mas. De fet, Castells volia ser conseller en cap de Mas en una sociovergència el 2006 que l'aparell del PSC va impedir negociant el Govern mentre Zapatero estava de viatge.

Queda clar, per tant, que Mascarell volia ser conseller. Ja ho va ser d'abril a novembre del 2006, quan per fi Pasqual Maragall va fer la crisi de govern que abans li havien negat els socis, obligat per la sortida d'ERC del Govern pel no a l'Estatut. Mascarell era el conseller de Cultura natural del PSC. Però, oh sorpresa, quan Maragall va arribar a la Generalitat el 2003 va nomenar per al càrrec Caterina Mieras... una dermatòloga. I quan Mascarell havia arribat al seu lloc natural, els equilibris amb ERC i ICV en el segon Tripartit, els mateixos que van portar Joan Saura a Interior i que tant de mal han fet al Govern, van donar Cultura a ERC i a Joan Manuel Tresserras.

Ferran Mascarell ja havia col·laborat en el projecte de la Casa Gran del Catalanisme

Per tant, és natural que Mascarell vulgui acabar una feina en la qual s'havien dipositat moltes esperances. A més, Mascarell és dels que s'ha mogut ideològicament en els últims anys, per molt mal que faci als seus companys de files. 'Tinc la certesa que situant les aspiracions dels catalans en termes d'Estat ens tornaran a respectar. Una nació sense un Estat eficient no pot tirar endavant. L'espanyol no ho és i tocarà desconstruir-lo i construir-ne un de nou. Si només és català no passa res', ha escrit.

Mas va obrir aquell curs polític el 3 de setembre del 2007 amb l'anunci a l'executiva del partit i en roda de premsa que pensava 'obrir les fronteres' del partit. I, tossut i previsible, és el que ha fet un cop arribat al Govern. 'Aquest Govern traspassa les fronteres dels partits polítics per sumar i integrar les diferents sensibilitats del país i tenir amplitud de mires', va dir ahir una mica més de tres anys després del primer anunci. La Casa Gran del Catalanisme seu ara al voltant de la taula rodona del Consell Executiu al Saló Daurat del Palau de la Generalitat. Hi ha Mascarell, de l'òrbita socialista, però també la nova consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, que va prometre com la democristiana Joan Ortega 'amb l'ajuda de Déu', i que no desentonaria en un Govern del PP i Ciutadans.

Amb la vicepresidenta Ortega, Duran obté una victòria en una operació a la qual es va oposar

Els socis d'Unió Democràtica de Catalunya, per cert, es van enfrontar amb Mas per la idea de la Casa Gran. Hi va haver crisi entre Duran i el pinyol convergent, la més gran des del 1979 i que els va deixar a un pas de la ruptura, salvada in extremis pels oficis de Mas. I, ves per on, al final Unió serà a la Casa Gran. Això sí, amb perfil propi. Amb una vicepresidenta que, si no és digués Joana Ortega i tingués més pedigrí (o, posat el cas, fos de CDC) seria considerada una mena d'Alfredo Pérez Rubalcaba a la catalana. Vicepresidència, Governació i Relacions Institucionals, que vol dir desplegament de l'Estatut. Déu n'hi do la collita de Duran i Lleida, que no s'ha perdut ni una sola foto de la victòria, per haver-se oposat al projecte.