Público
Público

El cel protector és de colors estranys

La festa anual de Seix Barral aplega personatges de la vida barcelonina, fins i tot escriptors, amb Paul Bowles d'excusa

 

Ficar-te en un museu per anar a una festa et fa sentir una mica culpable. És com si sabessis que hauries d'haver entrat a veure l'exposició de la Nova Cançó, en aquest cas però en realitat ets conscient que només el trepitges per anar a la quarta planta, on hi ha els canapès.

Generalment això se soluciona de diverses maneres: o anant a la barra directament, o preguntant per l'excusa cultural de l'acte. En aquest cas, es tractava del centenari del naixement de Paul Bowles, que va servir de teló de fons perquè l'editorial Seix Barral organitzés una festa estupenda d'estiu al terrat del Museu d'Història de Catalunya. I tot amb temàtica marroquina de fons: dolços, tes i noia del ball dels set vels. Sí. Però això va venir després.

En trobades com aquesta la gent diu que coneix a tothom i no coneix a ningú

A la festa, molta gent. Escriptors, fins i tot. Hi ha Santiago Roncagliolo, de vermell, atònit de veure que hi ha gent que surti de casa després de les vuit de la tarda. Hi ha David Trueba, que rebutja un parell de canapès al costat de Clara Usón. També Gabi Martínez, Ricard Ruiz i Matías Néspolo, esperant l'estiu. I Jimmy Gimferrer, per aquí a prop, filosòfic, deixant-se estimar i anunciant que coneix a tothom però que en realitat no coneix a ningú. Al seu costat, Pere Gimferrer parla de viatjar a Nova York.

S'aixeca una mica de vent, el sol s'ataronja i la directora editoral de Seix Barral fa un discurs i agraeix a tothom, fins i tot a la competència, que l'acte hagi sortit tan bé. Al fons, Jorge de Cominges i Pepe Ribas somriuen com gossos vells.

La dansa dels vels

Ens quedem sense res a dir, però per sort la ballarina irromp i acapara l'atenció

Mentre el sol s'amaga entre espurnes vermelles, Laura Gamundí ens ofereix a l'escriptor Josan Hatero i a mi anar a conèixer al cònsol del Marroc, que està, tranquil com només un cònsol pot estar-ho, en un cantó, amb música de Bowles de fons.

Ens acostem, avancem la mà per saludar cordialment i ens quedem sense res a dir, com esperant el regal d'un rei mag. Per sort apareix la ballarina i tota l'atenció se centra en ella. Mentre la noia agita el maluc, al meu costat algú deixa anar 'conec un restaurant libanès molt bo...' i just arriba Elisenda Roca, quan l'actuació acaba.

S'estableixen, en aquest moment, dos focus d'atenció. D'una banda, l'escriptora Llucia Ramis, envoltada de quatre homes, i, de l'altra, el director de cinema Albert Serra, envoltat de quatre editores. Ell, impàvid, ni es treu les ulleres mentre li fan fotos.

Dues editores deixen que la brisa els acariciï els cabells i sembla que parlin d'autors

Al costat d'una barana, les editores Ana S. Pareja i Diana Hernández deixen que la brisa els acariciï els cabells i discuteixen, sembla que d'autors, però en realitat ho estan fent de coses més mundanes.

Sota el cel protector, cada vegada de colors més irreals '¿Què et sembla aquest croma?', diu un que és molt llest busco el bany. Aquí, dues noies conversen, animades per la màgia eròtica de Bowles, l'aire, el sol i l'aroma de gessamí. '¿Saps què m'ha preguntat?', diu una. 'Que on he cardat millor a Barcelona'. '¿I tu què li has dit?', respon l'altra. 'Doncs li he dit que en aquesta feina no em paguen prou per explicar-li, esclar'.

I llavors el cel s'enfosqueix del tot i la festa acaba. Bé, acaba en un altre lloc. Al Luz de Gas, per ser més exactes. Un lloc històric com pocs.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?

Más noticias