Público
Público

"El compromís no té fronteres"

Salvador Távora

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Amb els indignats encara acampats a la plaça de Catalunya, Salvador Távora (Sevilla, 1934) va portar al Teatre Victòria Carmen, un cant a la llibertat, al feminisme i a trencar tòpics. Al cap de dues setmanes, per si la seva aportació a la causa no era prou eloqüent, es va presentar amb Alberti. Un compromiso del pueblo, a l'altra vorera del Paral·lel, a l'Arteria. El veterà dramaturg, creador i alma mater de La Cuadra de Sevilla, s'estarà a Barcelona amb tota la seva companyia fins diumenge que ve.

És la primera companyia no catalana que ocupa dos teatres a Barcelona

Crec que és un fet històric en el teatre català. Som aquí tota la companyia, 44 persones. A Sevilla només queda la comptable. Però són dos espectacles que poden coincidir perquè són molt diferents: la concepció d'Alberti... és literària, la de Carmen, totalment aliterària, espectacular, grandiosa.

És significativa, aquesta coincidència?

És important perquè trenca el tòpic maligne tan estès segons el qual a Catalunya no s'admet res que no sigui català. Aquest rebuig s'està esgrimint constantment i, des de fora, es capta perfectament. I això que nosaltres hem tingut conflictes a Catalunya, quan se'ns va prohibir actuar amb el toro a Carmen [després els jutjats els van donar la raó] i podem dir que des del 1972 se'ns ha acollit sempre de manera esplèndida. El compromís no té fronteres.

Per què Carmen' es va estrenar a Peralada el 1996?

Perquè la nostra proposta era molt arriscada i en aquest festival van apostar per arriscar.

I ara Alberti', que vau estrenar a Sevilla a l'octubre, el bategeu a Barcelona. Per què?

Per ratificar un compromís, cal tornar a un teatre que tingui, a més, un sentit d'actualitat, i Alberti crec que és actualitat pura i dura. El dia 8, en l'estrena, es va aclarir el compromís de l'esquerra, que no és hermètic sinó tot el contrari, obert.

Alberti' és punxant. Què representa avui dia?

Hi ha una cosa molt significativa: un teló que es descobreix i apareix un signe, la falç i el martell. I, no sé per què, espanta. Als grups de teatre ens etiquetaven de 'comunistes'. I aquí, a Catalunya, el 1972 ens van amagar en esglésies, amb mossens comunistes. L'altre dia vaig veure l'espectacle del pare Manel: és un cristià laic, diria. I no passa res. A Quejío, la nostra primera obra, quan aixecàvem el puny esquerre era gairebé un discurs polític, una provocació necessària que es feia des del camp de l'art. L'art té molt a dir, però ara crec que està endormiscat, les consciències estan adormides.

Els indignats les poden despertar?

Si més no, han aixecat un interès per escoltar i, sobretot, per una cosa fonamental: la utopia. Les conquestes no es poden aconseguir sense utopies, aconseguir la quarta part d'una utopia ja estaria prou bé. Els indignats demostren que encara és possible la utopia.

Potser es necessita alguna cosa contra la qual lluitar per despertar consciències, com el franquisme als anys setanta, o el sistema ara?

El més significatiu ara és que no hi ha res de concret, sinó com fantasmes. Tornem a Don Quixot, a carregar contra molins de vents. No sabem on és la dreta i on l'esquerra. Jo, almenys en teatre, ho tinc molt clar.

Com és el llenguatge de La Cuadra de Sevilla?

És impulsiu, surt de dins. Irreverent amb la separació de gèneres petitburgesa. La Cuadra va aparèixer de sectors ni burgesos ni literaris, però lluny de la cultura proletària de la Unió Soviètica, que va fracassar perquè es proposava des de dalt. Nosaltres ho fem des de baix. El maneig de les màquines a Herramientas [1977, va passar per Barcelona] plasmava el llenguatge proletari: elevar a art aquella professió que et donava per menjar.

No entén el teatre sense funció social?

No, només la funció artística seria una altra cosa. Igual que només la funció social seria un discurs de míting. L'art ha d'arriscar, i el risc està en la creativitat. Cal arriscar sempre, si no, és acomodar-se, i això, no. Mai hem deixat de arriscar. Ho fem a Carmen, que per això segueix viva després de 15 anys, i apostem amb Alberti, tot rescatant la Generació del 27.

La longevitat dóna un valor al poeta Alberti que altres no han tingut...

Lorca o Miguel Hernández no van viure aquests temps en què tants valors socials s'estan diluint en interessos, xerrameques i desconcert. I la seva obra va prendre una dimensió amb la seva mort. Rafael Alberti, en canvi, va morir en una vellesa blanca.

Encara hem de posar Alberti en el lloc que es mereix?

A tota la Generació del 27. Jo, andalús, dic que si tots els de la Generació del 27 no haguessin marxat d'Andalusia, Andalusia hauria estat una altra cosa. Però se'n van anar a Madrid. Tal com ara hi van enginyers i altres professionals. Jo he lluitat sempre des de la meva terra. Carmen es va estrenar a Peralada, però es va parir a Sevilla. Unamuno va dir que 'han fet més soroll en la història del poble andalús dos homes a cavall que 200 llaurant'. La història d'Andalusia és poc coneguda perquè s'ha explicat la dels homes a cavall. Però la dels homes llaurant no s'ha explicat encara.

Els atemptats de l'11 de Setembre els va agafar a Nova York amb Carmen', precisament

Érem l'única companyia que estava tota sencera a Manhattan. Les altres no podien arribar-hi. I l'alcalde, l'italià [Rudolph Giuliani], ens va demanar que actuéssim l'endemà per ajudar a normalitzar la situació terrible. I així ho vam fer.

Com és el Teatre Salvador Távora de Sevilla, quin balanç en fa ara que compleix quatre anys d'història?

Petit però inquiet, amb 240 cadires. Intentem descentralitzar la cultura. Al barri del Cerro del Águila, on està ubicat, que és on vaig néixer, la gent ha respost molt bé. Hem fet col·laboracions amb presos, amb immigrants, amb organitzacions pels drets humans. La descentralització és el camí que hauria de seguir el teatre. Carmen anirà ara a Londres, però també la posem al nostre teatre, en un barri popular.

Cap a on van les seves experimentacions teatrals?

Volem aprofundir, a partir del flamenc, en com podem arribar a un llenguatge teatral que no es pugui considerar flamenc. Hi ha gestos i veus que ja quasi no pertanyen al flamenc. En Flamenco para Traviata, hi ha un moment en què ja no saps si és la pena del flamenc o la pena de Verdi, però és el dolor. Perquè és més creïble el dolor que l'alegria.