Público
Público

És comú i és urgent

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Avui m'ha trucat una amiga musulmana que té 40 anys i s'ha volgut mantenir verge fins al matrimoni. Perquè té por, ara que és a punt de casar-se, que ell no la cregui i la rebutgi. Té por de no sagnar. I m'ho ha explicat perquè busca un metge que faci certificats de virginitat. Necessito demostrar que no estic oberta, em diu. I jo m'estimo la meva amiga, provo d'entendre-la. Però li dic que tot el que em ve al cap és acompanyar el seu futur marit a un metge i que li expliquin per què un certificat com aquest no és realista. Per què no cal. Són costums, em diu ella, com si mirés d'excusar-se. I jo li dic que l'entenc i la respecto (tot i que no li dic com m'indigna), però que moltes tradicions són fruït de la ignorància. I li explico que un matí, quan tenia nou anys, un mestre ens va explicar què era el sexe. Tot i que també li dic que quan jo era petita algunes dones gitanes ens explicaven com fer esclatar un fetge de pollastre la nit de noces, i que fins i tot n'hi havia que l'endemà penjaven el llençol tacat al balcó per demostrar la seva puresa. I ella riu, torbada amb tanta impudícia. Però jo no ric, m'entristeixo. I penso que, tot i el pas enrere que a vegades sembla que fem, aquí moltes dones ens sentim lliures i amb drets tot i que sabem que moltes dones del món no poden pensar el mateix (i llavors no sé com ho podem pensar nosaltres encara!). Ara que moltes dones són tristament objectes quan abans eren tristament domèstiques, penso per quina estranya raó la meva amiga i jo ens sentim amb dret a coses tan diferents. Entenc les diferències culturals. I sóc de les que no troba especialment terrible un mocador al cap. O si més no: no més terrible que el posat d'algunes dones occidentals que viuen de la seva bellesa i la mantenen a costa de la seva salut i el seu avorriment. Amb totes dues situacions se'm desperta un sentiment essencialment femení, una sensació de comunitat de gènere i de solidaritat que em fa pensar quantes coses ens allunyen.

No fa gaire vaig ser a Turquia i vaig veure, per primer cop, un home amb tres esposes, alineades perfectament al seu darrere i vestides (o hauria de dir tapades) de color verd. Les recordo al costat d'unes noies, també turques, que duien texans i unes samarretes que deixaven veure el melic. Les recordo, i recordo també un grup de vídues d'un poble de l'Índia que anaven a morir soles al riu, les nenes nepaleses que són escollides deesses i viuen recloses, o les dones indígenes mexicanes, que estan doblement oblidades. Penso en les dones de Ciudad Juárez que han mort brutalment assassinades, en les dones maltractades o en l'educació en què van créixer a Catalunya les dones de la generació de la meva àvia i la que van rebre les dones de la generació de la meva mare. Penso en la sort que he tingut jo com a dona d'haver nascut quan i on he nascut. I voldria saber per quina tristíssima raó, avui, he de pensar com ajudar una amiga que necessita provar la virginitat al seu marit per no ser rebutjada. I sé que no l'ajudaria gens si li expliqués que és absurd, que és injust, que és antic. Sé que no ajudaria la meva amiga dient-li que està equivocada. Tal com no l'hi vaig dir a una amiga catalana quan el seu marit la va apallissar durant tres anys i finalment ella va marxar de casa. Penso en elles, penso en mi i penso en totes nosaltres: que hauríem d'incloure en el nostre discurs les dones que no en formen part. Convertir les seves situacions en un problema comú i urgent.