Público
Público

Confessions sobre animals

Presentació al zoo d'un llibre de dos músics sobre bèsties i una festa amb dosis d'erotisme per veure una noia de portada

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

La culpa va ser de la lluna plena, senyor jutge. Ja tinc el meu parlament preparat per quan em vinguin a buscar. Jo havia d'anar a la presentació d'un llibre, ningú em va avisar que era El llibre dels bèsties dels músics Víctor Nubla i Roger Atrofe i que era al Zoo de Barcelona. Què n'havia de saber jo, de tot el que passaria després? Com podia imaginar que l'acte era al costat dels dragons de Komodo i que a partir d'aquí tot es convertiria en el que va ser després?

Jo sé que quan va aparèixer Ivan Martínez, de Don Simón i Telefunken, hauria d'haver-me ensumat alguna cosa. Amb aquesta veu i aquests gestos, hauria d'haver-me adonat del que venia. Però una és innocent, i es deixa enlluernar per la suposada innocència dels dofins, que són al compartiment del costat. També hauria d'haver sospitat alguna cosa quan vaig veure el càtering. Una gent que és capaç de coure amb les seves pròpies mans unes galetes en forma de gat i te les ofereix perquè te les mengis al costat d'unes gàbies metàl·liques, fa intuir que són, clarament, unes persones desvergonyides.

Els dragons de Komodo van acompanyar El llibre dels bèsties'

Va haver de ser Xavi Tort, de Giulia y los Tellarini, aquells que van compondre una cançó per a Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula de Woody Allen, qui em donés una pista més clara: 'Avui hi ha lluna plena, jo m'ho noto'. Quan un home es nota això de la lluna, és hora de fer una volta pel zoo. Així que deixo enrere Pep Pasqual, de la banda de Pascal Comelade, la televisiva Marina Espasa i l'editora Isabel Obiols que arriben quan ja s'han acabat les croquetes i les galetes i me'n vaig a veure els dragons. I esclar, aquí és on comença tot.

Jo miro el dragó darrere de la vitrina i ell em mira a través del vidre. Em recorda alguna cosa. 'En aquest terrari es pot veure una femella jove que quan assoleixi la maduresa sexual serà associada amb els altres dragons per iniciar un programa de reproducció', diu el cartell explicatiu. Jo miro la dragona, ella em mira darrere el vidre, com si fos un conte de Cortázar, i només han passat trenta segons, l'hi juro, senyor jutge, i resulta que sóc, sense adonar-me de res, a la gala de presentació de la noia Primera Línea de Facebook. Això vol dir, exactament i per ser precisos, que m'he teletransportat en un camerino ple de nois i noies pràcticament nus. Com va succeir? Ni idea. El cas és que de sobte sóc en un lloc que fa olor d'aftershave i loció corporal, envoltada de cossos amb brillantets al melic, esteroides sota la pell i María Lapiedra.

La noia cridava 'Sexe, dóna'm sexe', però ningú li donava el que volia

Per a qui no vegi els programes nocturns del cor i els budells, vet aquí un resum: María Lapiedra, que és una noia de Mollerussa que fa vídeos eròtics, s'ha barallat amb Christina Rapado, que és una rossa que surt a diversos programes, cridant. Però totes dues han coincidit avui en aquesta gala, on es trien els nois i les noies més pneumàtics del moment, i tothom té por que s'enganxin, fins i tot el director de la revista. 'Li hem donat un cubata a cada una i les hem enviat als seus racons', diu Miguel Echarri, conciliador. La qual cosa sembla molt sensata, fins i tot per a un local folrat de cuir negre a les quatre bandes.

Per aquí va el Pare Apeles, jutjant el personal. També hi ha Fresita, d'un Gran Hermano, i Bob Pop, que algú descriu com el Pérez Hilton espanyol i es queda tan tranquil. Al cap d'una estona em creuo amb un escarabat i començo a parlar amb ell. No havia pres res d'il·legal, senyor jutge, tot té una explicació: és un home disfressat d'insecte que actua amb Mürfila, una noia rossa amb vestit ajustat que està molt enfadada amb la seva discogràfica i ha fet una sèrie a internet per demostrar-ho: http://www.murfila.tv

La cosa és que va aparèixer Coyote Dax i va començar a cantar allò de 'No rompas más mi pobre corazón' i després li va tocar el torn a una cantant eròtica anomenada Elizabeth Maziel, que es va despullar completamentsembla ser que és el que fan aquest tipus de cantants i cridava 'Sexe, dóna'm sexe', però els espectadors no li donaven el que volia, només feien fotos amb els seus telèfons mòbils. Jo vaig haver de fer l'acudit que era una festa molt adequada perquè estava situada a l'Imax 3D, però només va semblar que rigués l'escarabat i al final resulta que va guanyar el premi a la millor noia de la revista una xavala rossa amb bon cos. Ves per on.

Tot el que va passar després, senyor jutge, li juro que no ho recordo. Segur que hi ha unes cintes de les càmeres de seguretat que m'exculpen. Segur.