El tercer Estatut que ha tingut Catalunya va néixer, originàriament, de la ment de Pasqual Maragall. Però seria un error considerar-ho una simple maragallada. Ben al contrari, la idea va ser presentada durant el darrer mandat de Jordi Pujol i tenia una enorme intencionalitat política. L'exalcalde de Barcelona era llavors el cap de l'oposició després de guanyar en vots però perdre en escons, i Maragall intuïa que la proposta articularia les forces de progrés en un bloc comú i faria entrar CiU en contradicció amb ella mateixa, tal com va passar.

És important recordar que la proposta només pretenia una reforma de l'Estatut del 1979, però la dinàmica política va convertir la qüestió en un dels eixos centrals i de seguida es va passar a parlar d'un Estatut nou de trinca. Amb Pujol apuntalat pel PP al Govern, el Parlament ja va estudiar a partir de l'any 2000 aquesta possibilitat, que va madurar fins al punt de convertir-se en cavall de batalla electoral dels partits que acabarien formant el primer tripartit tres anys després.

El final del debat estatutari va obligar Maragall a avançar les eleccions

La pressió interna i externa era tan forta que el mateix Artur Mas, cap de llista per primera vegada de la federació autonomista, va haver de proclamar públicament que ell també impulsaria un nou Estatut si sortia escollit president de la Generalitat. Però no ho va poder posar en pràctica: les eleccions del novembre del 2003 van donar la victòria a les esquerres i PSC, ICV i ERC van bastir el primer tripartit sota la presidència de Maragall. Immediatament es va posar fil a l'agulla i tres mesos més tard la ponència de l'Estatut començava a treballar. El cèlebre 30 de setembre del 2005 el nou text veia la llum amb el suport de tots els partits excepte el PP i Ciutadans. Començava llavors el viacrucis a Madrid, perquè el president Zapatero no va complir mai la seva promesa de donar suport a l'Estatut que sortís de la cambra catalana. La famosa frase 'donaré suport a l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya' va quedar reduïda a simple material d'hemeroteca.

La confusa negociació a les Corts va portar l'Estatut a un cul-de-sac que només es va resoldre amb la reunió maratoniana entre Artur Mas i Zapatero a la Moncloa el 21 de gener del 2006. El líder convergent tocava el cel amb els dits com a gran desllorigador de l'Estatut, però amb el temps aquella victòria es va tornar àcida i fatídica. Zapatero mai va pagar el preu pactat, que no era altre que facilitar-li la investidura si guanyava les següents eleccions. Així ho ha reconegut ell mateix amargament en diverses ocasions.

En tot cas, el pacte entre tots dos per desbloquejar el nou Estatut retallava aspectes sensibles en matèria de finançament, infraestructures o simbologia nacional, i va tenir conseqüències nefastes per al primer tripartit. Esquerra, el soci més volàtil, va tenir una reacció erràtica. Després de considerar el vot nul, finalment va demanar el no al referèndum del juny del 2006, fet que li va costar l'expulsió d'un tripartit que ja estava a les acaballes. Maragall va intentar rellançar el seu govern, però el debat estatutari havia esgotat el seu recorregut i no va tenir més remei que anticipar les eleccions.

El poble català va aprovar el nou Estatut amb un 74 per cent dels vots, però només un de cada dos ciutadans es va acostar a les urnes. Catalunya demostrava així la seva fatiga d'un debat excessivament llarg i tècnic. La qüestió de l'Estatut, tot i així, no quedava resolta amb la seva promulgació i aplicació. El 31 de juliol del 2006 el PP presentava el seu recurs d'inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional. Dilluns, quasi quatre anys més tard, va arribar la sentència.