Público
Público

Desobediència al Constitucional

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

La manifestació de dissabte suposa una fita històrica. Aquest exercici de mobilització, però, escapa a les lectures ideològiques (i teleològiques) que està inspirant. Lluny de verificar-se en el discurs polític de la modernitat, evidencia fins a quin punt el segle XXI exigeix un altre marc de referència teòric. Anem a pams:

1. El lloc discursiu de la nació (de la nació lliure) no és el de l'Estat nacional, sinó el lloc on s'institueix la 'igual dignitat de naixença' que trenca amb una decisió aliena al procediment democràtic (la sentència). Això ens situa en un horitzó que es remunta a l'origen (i en el temps es projecta més enllà) del constitucionalisme modern. El que ens constitueix com a nació lliure no és arribar a disposar d'un Estat, sinó l'exercici lliure de poder decidir que som una nació i, per tant, decidir quin vincle (foedus) volem amb la resta (aquest és el veritable acte de sobirania i no la instauració d'un Estat).

2. La política de notables i de partits s'ha subsumit en la política del moviment. Dissabte, els notables es van dissoldre en la 'multitud' (Spinoza) i els partits polítics van ser incapaços d'enquadrar aquesta com a 'poble' (Hobbes). Les institucions de l'autogovern (presidència de la Generalitat, presidència del Parlament, etc.) van haver de seguir el comandament de les organitzacions de la societat civil. El que ha mobilitzat la ciutadania és la desobediència al TC i no el suport a l'Estat de les autonomies o un projecte independentista (l'escissió constituent en resposta a la liquidació del procés autonòmic).

3. S'ha inaugurat una etapa que es pot tancar a les autonòmiques o progressar cap a un nou disseny institucional. En el primer cas, la ciutadania és canalitzada pel govern representatiu mitjançant les opcions electorals: unitarisme (PP i C's), renegociació autonòmica (PSC i CiU), independència (ERC) i Estat federal asimètric (ICV) o simètric (IU-EUiA). En el segon cas, s'obre un procés constituent capaç de comprendre les limitacions de l'Estat nacional, mitjançant formes participatives, cap a un disseny institucional construït des de baix, sota el principi federal com a poder constituent.