Público
Público

Els aplaudidors' professionals de Duran

Els actes de CiU compten amb una claca que amaga els badalls que provoquen alguns oradors

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Al futbol existeix el sa costum de cridar gol quan és gol, o bé d'aplaudir quan Puyol la penja a la quarta graderia. Al teatre existeix l'honrada convenció d'ovacionar els actors al final de l'obra si a un li ha agradat el que ha vist. Al Liceu es respecta la noble tradició de picar de peus si és Calixto Bieito qui dirigeix l'obra o de dormir plàcidament si allò és un nyap.

Tot plegat entra dins el marc de l'espontaneïtat, de la llibertat d'opinió del públic sobirà. I aquests valors imperen en el món de l'espectacle al món lliure occidental. No a tot arreu: els mítings dels partits polítics en són la vergonyosa excepció. Expliquen els cronistes que el públic del PSC és tan professional que fins i tot sap quan entrarà la seva candidata en directe per TV3. A CiU es dóna una circumstància similar.

Malgrat tot, el públic no demana pietat ni fuig, sinó que pren la xocant decisió d'aplaudir

Diumenge passat, a Reus, els estrategs de la campanya de Josep Antoni Duran i Lleida van perpetrar un dels actes més terriblement avorrits que la ment humana podria imaginar. Sota l'excusa de fer visible el poder municipal de la federació convergent, es van succeir oradors d'aquí i d'allà, candidats al Congrés o al Senat, una dotzena de persones que van demostrar que: a) el poder de CiU és tal que ja ningú coneix els seus representants; b) la Pasionaria no és precisament un referent per als convergents.

El mateix president Jordi Pujol, que durant dècades s'ha vantat de conèixer tothom i de retenir-los en la memòria ad eternum, va regalar una humiliació a un regidor amb qui compartia escenari, a qui va demanar que s'identifiqués.

El sofert públic reusenc, com es poden imaginar, no vibrava precisament amb tot plegat: oradors ignots, lectures dubitatives pròpies de quart d'EGB, entonacions difuntes. Però malgrat l'horror, en comptes de demanar pietat o fugir, aplaudia.

Quan el sospitós comença a picar de mans, primer el segueix una companya, després tot el públic

Música de western d'Ennio Morricone. Imaginin algú, entre els assistents, que es proposa esbrinar d'on neixen els immerescuts aplaudiments que interrompen de tant en tant els infumables discursos. Les sospites el porten a un racó de la sala, on, una vegada i una altra, és un parells de mans el que trenca el silenci abans de provocar l'ovació generalitzada.

Al racó sospitós hi ha un càmera de televisió i diverses persones. La investigació acaba dirigint l'espectador recelós cap a dos o tres sospitosos. Finalment, es destapa el tortell: un home de mitjana edat, amb jersei blau de pic, amb aquella cara de la qual una veïna atribolada diria que 'semblava un bon home, sempre aguantava la porta de l'ascensor', comença a creuar-se mirades desafiadores amb l'espectador-investigador. 'Sé que ets tu', diu una mirada. 'No en tens proves', respon l'altra. Comença el joc del gat i la rata. Finalment, l'aplaudidor abaixa la guàrdia: després de massa subordinades massa poc interessants d'un orador massa desconegut, alça els avantbraços i es frega les mans, amb impaciència i delectació, esperant que per fi s'acabi la frase. I ja hi som: aplaudeix. Aplaudeix una frase anodina. I acte seguit, la seva veïna, noia jove, vestit color crema, addicta a la Blackberry, el segueix. I després ho fa tot l'auditori.

El frau s'ha destapat: als mítings de CiU, on per desgràcia no sempre intervé Pujol i on ja fa dies que la veu de Duran ha prescrit, la gent no sempre aplaudeix quan vol, sinó quan ho decideixen dos professionals. Són Ramon Castellano i Carla Vilà, de l'equip d'organització d'uns actes on no sempre hi ha llibertat d'opinió, d'uns actes que de vegades guarden un llunyà però sorprenent parentiu amb les desfilades de Corea del Nord i els discursos de Fidel Castro.