Público
Público

Els tics dels que manen

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

El poder, antigament, tenia gestos. Podien ser de magnanimitat, de força o de diligència. El poder contemporani no arriba, per tant, i es limita a enviar missatges als mercats o a la població. Però en aquests temps de poca volada i alta velocitat, els poderosos opten pel tic, per la microexpressió. Això és el que sembla que està fent l'agònic Govern socialista vers no tant els militants del 15-M com la simpatia que ha generat entre molta gent. La recerca del votant d'esquerra ha esdevingut un caput Nili, una recerca mítica de l'origen del propi poder i s'afegeix, així, a la nissaga de grans exploracions de la humanitat. Com, per exemple, la del brau Ernest Shackleton a l'Antàrtida a bord de l'Endurance, atrapat al gel antàrtic, tal com el Govern de Zapatero i òrgans pensants afins, es troben immòbils al mig del gel gruixut d'aquest capitalisme immisericordiós. Rubalcaba, en el confortable àmbit d'una reunió de partit, ja va assajar el to indignat amb les colpidores frases: 'Als bancs els hem de preguntar per què van concedir aquelles hipoteques'. Bé, no se'n burlin, que l'home s'esforça i tot just enceta ara a corre-cuita la seva carrera com a esquerranós. Abans, però, les Corts espanyoles, també com a deferència a la indignació, havia apujat la quantitat inembargable en cas d'impagament de la hipoteca a la sucosa quantitat de 961 euros.

Uns tics que també vénen del cercle simbòlic del poder que s'anomena progressista. En aquest sentit, ha estat candorosament simpàtic el manifest Una ilusión compartida, que rostres famosos de l'stablishment madrileny van signar i presentar al Círculo de Bellas Artes la setmana passada. Són picades d'ullet a una paret buida. Fan magarrufes a un lloc on fa temps que no hi ha ningú. Els il·lusionats, per batejar-los d'alguna manera, volen aprofitar el que anomenen 'energia cívica' del 15-M per redirigir-la cap a un vot socialdemòcrata. I aquí és on es troba la relliscada més notable dels signants i de tots els qui creuen que només fent tics i convidant a cubalibres culturals es lliga amb el jovent d'avui dia. Diuen que les quatre preocupacions del 15-M han estat: la regeneració democràtica, la dignificació de les condicions laborals, la defensa dels serveis públics i l'economia sostenible. Un programa, com es veu, d'esquerra reformista, assumible per l'esquerra parlamentària.

S'obliden que això és el segle XXI i que les crides al vot fastiguegen tant com els sopars de Nadal

Però ja no cola. No és tant el tema de la regeneració com el debat sobre la representativitat. No es tracta de pidolar més temps per al bocata o un contracte benèvol. El tema del 15-M és el concepte de treball, i la idea de competitivitat que volen imposar. La defensa dels serveis públics va lligada ara a la seva funció radicalment pública i autogestionada i no a ser sectors de negoci per a farmacèutiques, constructors o concessionàries. Obliden els il·lusionats, per raons òbvies, l'importantíssim tema de la llibertat a internet, que va començar a estructurar les protestes a partir de No les votes i el moviment contra la llei Sinde. Obliden, també per motius evidents, el rebuig epidèrmic a la cultura establerta i als canals clientelars que li donen vida. S'obliden que això és el segle XXI i que les crides al vot fastiguegen tant com els sopars de Nadal. L'energia cívica del 15-M no s'ha generat per votar, està feta per actuar. Com diuen a Polònia: 'Amb il·lusió'. Sí, però pròpia.