Público
Público

"Em sento molt a prop del més antic geni i divulgador de la ciència, Arquimedes"

Jorge Wagensberg

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Jorge Wagensberg (Bar­celona, 1948) és un tipus inquiet. No podia ser d'altra manera, essent científic. S'entreté amb la càmera del fotògraf del diari i recorda la seva col·laboració amb Sebastião Salgado arran d'unes fotos de les illes Galápagos. No para. El Brasil, Montevideo (Uruguai) i Ciutat del Cap figuren en la seva agenda. Ha estat l'ànima i la renovació del CosmoCaixa de Barcelona i assessora altres museus de ciència arreu del món. 'És dura, la vida del museòleg', comenta, no tant de broma.

Professor, físic, escriptor, comunicador, museòleg... Què es considera, vostè?

'La idea de CosmoCaixa va en contra d'un vici molt actual que és fer museus clònics'

Sóc científic. Faig recerca científica, cosa que és inseparable de la comunicació: la primera feina d'un científic és fer una descoberta, però la segona, comunicar-la al primer que passa. I la museologia és una bona manera de donar a conèixer la ciència.

Molts científics no tenen clara aquesta tasca seva de comunicar...

El més antic geni de la ciència és Arquimedes. M'he enamorat d'aquest personatge. Dins de les matemàtiques és la ment més important que hi ha hagut. I va sortir de la seva banyera cridant eureka! pels carrers de Siracusa perquè tenia l'impuls de comunicar als ciutadans la descoberta que havia fet. I jo em sento molt a prop d'ell perquè crec que el segon goig després que la natura et fa una confessió és fer d'intermediari amb els altres habitants del planeta.

'Utilitzo els alumnes de postgrau d'espàrrings intel·lectuals i faig de les classes debats'

Divulgar és aprendre?

No m'agrada la paraula divulgar perquè conté la paraula vulgar. Per transmetre el coneixement no cal reduir-ne la densitat, la qualitat o el rigor. Es pot fer entenedor i fàcil igual. Divulgar, per mi, és transmetre coneixement, tota una redundància perquè el coneixement està fet per ser transmès. Allò que no es pot transmetre no és coneixement.

La gent jove és primordial en aquest joc de divulgar?

'L'autèntica tasca científica és una resposta a la recerca de pregunta, no al revés'

La seva frescor ens alimenta. Una persona jove que està despertant el coneixement té una facilitat per ser estimulada que potser no aguantarà gaire temps i s'ha d'aprofitar. Jo utilitzo els meus alumnes de postgrau d'espàrrings intel·lectuals: quan tinc una idea la sotmeto a classe i la converteixo en un debat obert. He de confessar que això m'influeix molt en el que publico en revistes especialitzades de ciències.

Quin és el seu model d'aprenentatge?

Convertir una classe en una conversa, en un debat. Sembla revolucionari però és antiquíssim: és el mètode peripatètic d'Aristòtil, que vol dir caminar i xerrar. El concepte de classe magistral és una autèntica estafa, perquè als 20 anys tothom sap llegir i no es guanya res anant a classe perquè t'avancin la lectura. Amb el que es guanya és fent preguntes i, sobretot, fent preguntes sobre la resposta de la pregunta anterior, això és el que anomenem conversa. L'autèntica pedagogia, escolar o universitària, té com a tècnica central la conversa.

La ciència evoluciona, doncs, plantejant-se preguntes, no respostes

Sí, la història dels avenços científics és la de les bones preguntes. Quan un científic fa una bona pregunta la resposta és una qüestió de rutina. Moltes preguntes són de transició per arribar a La Pregunta, la bona pregunta. L'autèntica tasca científica és una resposta a la recerca de pregunta, no una pregunta a la recerca de resposta. Quan veus la natura, veus una resposta. La llei de la natura és esbrinar de quina pregunta és això la resposta.

Quina pregunta s'està plantejant ara?

És una mania de físic: els físics sempre volem unificar els coneixements que tenim. El problema que em plantejo és el de l'evolució de la matèria fins al primer ésser viu i després fins al primer ésser viu amb coneixement i fins a la creativitat humana, tenir la visió integral del canvi.

Quina és la idea de CosmoCaixa?

El CosmoCaixa està basat en la idea dels goigs intel·lectuals. El primer és l'estímul, que ve d'una contradicció científica: jo crec una cosa i en la realitat veig la contrària. Doncs o canvio la meva manera de mirar o canvio la meva manera de creure. (Si estàs blindat contra la realitat ja no pots entrar en aquesta primera fase del coneixement.) D'aquí ve el segon goig intel·lectual important, que és el de la conversa. I d'aquest passem al goig de la comprensió.

A CosmoCaixa es va estendre el 'Prohibit no tocar'...

Aquí, el valor de les peces no està en cap condició de relíquia sinó en la capacitat de provocar aquesta primera fase de coneixement que és l'estímul. És proveir estímuls a favor del coneixement. És realitat concentrada. Tots els sistemes de transmetre coneixement són representacions de la realitat: un professor, un llibre, un vídeo, un videojoc representen la realitat. Els museus i sortir al carrer, com deia, són l'última reserva. Jo crec que s'ha de sortir al carrer a recollir estímuls.

D'alguna manera, el que fa el museu és pensar la ciència...

Sí. No tan sols vol transmetre el resultat de la ciència (no vol competir amb 60 hores lectives), sinó provocar que en sortir tinguis més preguntes que les que tenies en entrar.

Vostè va dirigir el CosmoCaixa fins al 2005 i un any abans van fer una remodelació gairebé total. Què van fer?

Es va reinventar la interactivitat, molt basada en el hand zone, la idea de tocar; i també en el mind zone, la de provocar pensament i reflexió; i després també la heart zone, que com a ciutadà un se senti integrat científicament en el seu context. Aquesta idea va en contra de fer museus clònics, que és el vici actual. La ciència és la mateixa, però els exemples són sempre diferents. Els museus basats en la realitat poden ser totalment diferents.

Per on aniran ara els trets?

Hi ha moltes maneres de continuar. No només expliquem els resultats, sinó el mètode científic per arribar-hi. La nostra il·lusió és entrar en el camp de la recerca, fer participar els ciutadans de la recerca. Intentem consagrar la idea que som un espai de trobada per a temes científics, on es trobin a gust els cinc sectors que tenen a veure amb la ciència: la comunitat científica, que fa ciència; el sector productiu, que l'aplica; la societat en si mateixa, que en gaudeix; els mitjans de comunicació, que la divulguen; i l'Administració, que la gestiona. L'únic lloc on tots aquests actors es reuneixen sense el neguit d'estar jugant en camp contrari és un bon museu de ciència. En altres llocs sempre hi ha la sensació de jugar en camp contrari. La ciència intenta ser objectiva, intel·ligible i dialèctica. Això és el que volem que perseveri.