En Miquel fum un parell de crits. Avui les ovelles estan força alterades. Per sort, té dos gossos d'atura que l'ajuden, la Floreta, grisenca, i la Xineta, gairebé negra. Fa tres anys que surten tots tres junts, i els considera companys de feina. 'Són indispensables per menar el ramat, se'l coneixen molt bé'.

Quan en Miquel parla fa moure unes mans gruixudes, adobades, que confirmen les seves paraules. 'Són mans de remenar cabres i ovelles', diu amb un somriure. 'Just ara acabo de venir de l'escorxador, on he portat un xai per matar'.

'La llana és més un maldecap que una font d'ingressos'

El seu pare tenia vaques i ell sempre el va voler imitar. Per això fa tres anys que va començar, amb una sòcia, una explotació pròpia d'oví de raça ripollesa. Miquel mena 120 caps, sobretot d'ovelles, però també té alguna cabra. Les ovelles són de pèl blanc i llana blanca. Amb un pigallat marronós a la cara i a les extremitats. 'És una raça molt antiga que encara es troba en algunes zones de Catalunya. Són rústiques, adaptades a la muntanya i a totes les inclemències del temps. És una de les poques races autòctones que s'ha conservat als Països Catalans'.

N'hi ha algunes que les crida pel seu nom. 'Hi ha la Vermelleta, la Coloma... Els posem un nom segons alguna característica seva'.

Pasturen en una finca de 22 hectàrees amb prats naturals però també trossos de bosc. Les engeguen del migdia al vespre. Com que són dos, s'ho van combinant.

'Fa uns anys, els oficis relacionats amb la terra eren motiu de burla'

En Miquel també s'ajuda d'un ganxo, altrament dit tirapeu, que li serveix per agafar les ovelles com si fos una extensió del braç. Es mira el ramat passant-se les mans per la barba. 'Les ovelles són tan sàvies com els gossos. Hem passat moltes hores junts. També n'han après'.

Un dels motius pels quals en Miquel va optar per la producció ecològica d'aquesta raça d'ovella va ser el valor culinari. Els seus xais van anar a parar a restaurants de la comarca. 'Si es guisa bé, el resultat és excel·lent'.

Llàstima que el consumidor no sempre exigeixi la millor qualitat. 'La carn de fora o l'alimentada en granges d'engreix rebenta preus. No hi podem fer res, sempre que s'han de reduir costos s'exigeix que ho faci el productor. Això és molt injust perquè és qui treballa més i qui té un marge més petit. Hi ha molts intermediaris que acaben encarint el procés. Ara volem reduir-los'.

La batalla és a la carn, perquè ja fa uns anys que la llana ha perdut pràcticament tot el seu valor. 'A les ovelles les hem d'esquilar perquè si no patirien molta calor. I l'esquilador cobra. Però, després, t'arriba la llana de l'altra banda del món al preu que vols. En els ramats petits, la llana és més un maldecap que una font d'ingressos. Fa uns anys era el més valuós d'una ovella, però ara ho són els xais i la llet per a derivats làctics'.

El que més el preocupa és el desprestigi de l'ofici de pastor. 'En l'última dècada, qualsevol ofici relacionat amb la terra era mal vist o motiu de burla. Hem d'aconseguir que això canviï, que no es perdin aquests oficis perquè estan en una situació precària... Hem de salvar aquest patrimoni, es tracta del nostre origen'.

La solució passa per adaptar l'ofici de pastor a les necessitats actuals, reflexiona Miquel. 'Hauríem d'aprofitar la formació del jovent del país perquè aquestes explotacions ramaderes funcionin millor que en el passat, perquè siguin capdavanteres. Hem d'optimitzar els recursos d'una manera respectuosa amb els camps i els rius'.

Creu que s'ha d'aconseguir per justícia social. 'Fa pocs anys, tothom era productor de béns bàsics. Ara un 1% produeix béns bàsics d'una manera precària i la resta genera capital. El que deixem de fer aquí té repercussions a l'altra punta del món. La major part del que consumim prové de països del Tercer Món i empobrits. La gent que els elabora estan en unes condicions de precarietat total. Per coherència amb aquesta injustícia hem de fomentar la producció local tant com sigui possible. Encara que això impliqui ocupar trossos de terra que actualment s'utilitzen per a d'altres coses'.

És allò de la sobirania alimentària. 'Els catalans no som gens sobirans alimentàriament. Això pot ser un problema molt greu. Si es desencadena un conflicte internacional, ja ens podem imaginar quins problemes pot comportar. Això hauria de canviar. Si no, estem penjant d'un fil'.