Tot va començar per una figa. Sí. La primera idea del prestigiós dissenyador Claret Serrahima per commemorar les festes de la Mercè no va ser fer un cartell, sinó unes postres. O, més aviat, una gran quan­titat de postres perquè els ciutadans en gaudissin. I els va voler fer amb fruita de temporada: amb figues i raïm. 'Però la cosa no va quallar', explica. 'Hi havia massa problemes logístics i de temps: posar d'acord tot el gremi de pastissers, els mercats ...'.

De tota manera, quan l'a­jun­tament el va animar a concebre una altra proposta, Serrahima seguia amb la idea al cap que fos un acte social i col·lectiu, 'una mena de performance ciutadana', defineix. I tot va anar rodat: li va demanar a trenta barcelonins representatius del món cultural que escriguessin la paraula Mercè de la manera que volguessin i d'aquí va sortir el cartell, en les tres variants que ara veiem que poblen els carrers i les places de la ciutat.

La primera idea no va ser fer un cartell, sinó unes postres de figues i raïm

El cartell té un aire de collage i de quelcom humil que Serrahima explica amb facilitat: 'Tenia molt clar que volia que fossin barcelonins que representessin la ciutat sense eclipsar-la. Gent molt bona i molt vàlida però que no fossin necessàriament estrelles'. Per això entre els escollits hi ha no només personalitats conegudes com el director de cinema Manuel Huerga o el cantautor Quico Pi de la Serra sinó també professionals de la cultura a qui no necessàriament els demanen autògrafs pel carrer, com el gastrònom Quim Vila o Juanito, el cambrer del Pinotxo. 'Bàsicament, volia que hi participés el ciutadà, i el procés ha estat molt interessant. Escollir les lletres, el suport. A més, es tracta d'un treball que és típic de la contemporaneïtat: interdisciplinari, col·laboratiu'.

De l'elecció, en destaca també el nombre dels elegits. Per què trenta? Serrahima somriu. 'Perquè pensàvem que almenys uns quants ens dirien que no. Curiosament, no va ser així. Tothom va acceptar i fins i tot ens donaven les gràcies després'.

Hi han col·laborat cantautors pastissers, ballarins i cineastes

La cantant Lucrecia és una dels participants. Admet que va dir que sí de seguida perquè li va semblar 'nou i engrescador', a més així podia 'participar en alguna cosa emblemàtica de la ciutat de Barcelona'.

Els cartells han estat considerats estèticament un símbol de la necessitat d'austeritat enmig de la crisi. Després de cartells ple de bombetes i focs artificials, el d'aquest any té alguna cosa de tornada a la senzillesa, gairebé reminiscent dels anys noranta. Serrahima creu que en altres anys els cartells eren molt 'cridaners' i que s'ha apostat per 'una idea tranquil·la', però no deixa d'acceptar que potser hi ha alguna cosa d'error propi en el d'aquest any: 'Crec que és un treball conceptualment bo, gràficament correcte i comunicativament un pèl just. Aplicat a determinats suports publicitaris, ressalta poc. Tot i això, tot són felicitacions. 'Una de les coses que més em venien de gust era demostrar que tothom és dissenyador, tothom és creador'.

La coreògrafa i ballarina Sol Picó té una visió més prosaica de l'assumpte. 'Jo sóc bastant maldestra amb aquests temes, però em feia molta il·lusió participar en una cosa com aquesta'. Com a resultat, la seva tipografia s'assembla a uns petits ninots que ballen. Serrahima destaca que han estat els menys relacionats amb el món del disseny els que s'han atrevit a jugar més i arriscar-se. La restauradora Ada Parellada, per exemple, va triar fer les lletres amb arròs. 'La gent de belles arts s'ha contingut més', explica el dissenyador.

Serrahima desplega aquest cartell i dóna, a més, una primícia: un altre cartell, que encara no ha vist ningú. És també de la Mercè, del qual es fan únicament 250 còpies per regalar a personalitats. Aquest està fet únicament per ell, i és molt diferent: són els seus esbossos de les cares de tots els que van participar, en blanc i negre i amb la data sobreimpresa en vermell. Vistós i diferent. 'Volia posar-los cara, ha quedat bé', somriu.

De tota l'experiència, per finalitzar, el dissenyador destaca que 'queden pocs encàrrecs en què l'autor tingui més pes que la institució, sense traves'. La llibertat total en la proposta és moneda poc corrent. 'I és important que se segueixin portant a terme iniciatives d'aquest tipus, que t'ho permeten tot, des de la idea conceptual fins al desenvolupament'.

Això sí: la idea de les postres amb figues es manté, esperant el seu moment. 'Aquest projecte el faré. Més endavant, però el faré ', diu en­­tusiasmat. Que així sigui.