Público
Público

Història d'una passió reviscuda als cinquanta

Pastora Vega i Juan Ribó, parella a la vida real, estrenen Una relació pornogràfica', una obra de sentiments a pèl

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Oblidem-nos de la pel·lícula. Pensem en una obra de teatre íntima, poètica, passional, espiritualment (només espiritualment) pornogràfica (és a dir, poètica, altre cop). No pensem en Sergi López i en Nathalie Baye, que van rodar el llargmetratge fa deu anys.

Pensem, doncs, en Juan Ribó i Pastora Vega. Els dos actors, madurs, 'en la millor edat', donen vida a dos personatges tan enigmàtics com tot en l'obra que despullen els seus sentiments, per separat, davant d'algú, no sabem qui: potser el terapeuta, potser l'amic, potser un entrevistador anònim? ('Poc importa...', diu el director, l'argentí Manuel González Gil.) Recorden una història d'amor apassionada que van viure tres anys enrere. I cadascú l'explica com li ha quedat en la memòria, ja que no s'han tornat a veure. De fet, no coincideixen ni tan sols a dir el temps que va durar: 'Sis mesos...?', pensa ella. 'Potser tres', diu ell.

És un text enigmàtic que converteix l'espectador en voyeur'

La història d'amor i de passió reviscuda els porta a bars, a indrets, a hotels d'alguna ciutat que, com tot, en el fons, té poca importància. L'escenografia, doncs, té dos ambients: un, canviant, el del passat, que recrea la tòrrida relació; un altre, fix, el del present, des del qual els dos amants rememoren la història.

L'espectador, 'convertit en un voyeur', en paraules del director, anirà descobrint coses. 'L'exercici que ha de fer és, una mica, com el que fa qui escolta una conversa en un bar: s'inventa els detalls, els orígens de cada protagonista, els gustos, les professions', explica. Primer s'adonarà que ella porta la iniciativa: 'Jo sóc la veu cantant', diu Pastora Vega, assumint la primera persona, és a dir, sense referir-se al seu personatge, sinó a ella mateixa. És part de l'enigma: els protagonistes no tenen ni nom. 'Tinc el rol masculí, fins al punt que molts homes s'identifiquen amb mi...'.

'Es una història d'amor, però, sobretot, de records', diu González Gil. 'De vegades, cada protagonista ho recorda amb més intensitat de com la va viure realment'. Però d'aquest enfrontament amb la memòria és ell qui en surt guanyador: 'Jo sóc el que, tres anys després, es mostra menys tocat per aquella relació', comenta Ribó (també en primera persona).

En el record, un es pregunta si realment va passar allò que està evocant. 'La possibilitat d'explicar-ho és el que referma el fet en si', diu l'actor, destacant que 'és cosa de la poesia que impregna tota l'obra'.

En aquest sentit, Pastora diu que la música és com un tercer personatge. 'Ens acompanya a acabar l'expressió', comenta. Martín Bianchedi, el compositor, no n'està menys orgullós: 'Hi ha dos conceptes: el romàntic, per una banda, i l'enigmàtic, que és el que m'ha inspirat, per l'altra', diu. D'aquesta manera la música (gravada) respecta aquest misteri que ho envolta tot perquè no se sap quin tipus de gènere és. Ni el compositor ho sap: 'Tango? Nostàlgic? Diguem que és sentimental i no ens equivocarem'.

En el fons, tornen a ser preguntes sense resposta. 'L'autor vindrà a l'estrena i aprofitarem per fer-li totes les preguntes', comenta el director. Però... tindrà resposta, ell? 'Suposo que no, en realitat', respon González Gil. El missatge, subjectiu, per descomptat, el suggereix Juan Ribó: 'És complicat tenir històries d'amor als cinquanta anys!'.