Público
Público

I ara, què diem?

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Aquesta setmana, les taules del restaurant Drolma, del Via Veneto i del Botafumeiro van plenes de confusió. Els grans experts i guies de la nostra societat sembla que han perdut el seu proverbial olfacte per saber què pensa el poble català. Ells havien apostat, primer, per una solidaritat nostàlgica amb el 15-M; després, per un paternalisme condescendent. En acabat, i veient que els nens no tornaven a casa a jugar amb la Play, van escollir el discurs de la confusió: no tenen propostes, el seu sistema deliberatiu és lent i confús i els manca un líder fort. El problema és que aquest discurs sembla descriure a la perfecció la situació del PSC més que la de les assemblees, que han demostrat una eficàcia i un bon rotllo que els d'Esquerra segur que veuen envejable. Seguint les fases habituals, va arribar l'hora de la criminalització.

El que va passar és que els patriarques de l'opinió sistèmica, acostumats a parlar de l'esferificació del meló i dels fets del 1937, se'ls en va anar una mica la mà. Les collonades, per utilitzar un terme planià, escrites après Ciutadella, han estat d'una dimensió daliniana. Al final de la barra de les millors cocteleries, escriptors de prestigi miren el fons del seu Dry Martini tot preguntant-se: com és que no s'extasia la gent davant del darrer còctel de Javier de la Muelas? Com és que no plora el poble amb l'emotiu homenatge a Ferran Adrià que la Coixet li ha dedicat en l'anunci de cervesa? Per què ja no els interessen les nostres agudes cròniques sobre les interioritats d'Unió i no viuen amb l'ai al cor tot esperant el congrés del PSC? Els savis experts van, aquesta setmana, una mica perduts, pobrets. I esclar, de tanta ràbia comencen a ficar-se amb el bo d'Arcadi Oliveres en un exercici de bullying intel·lectual propi d'un pinxo de pati d'escola. Efecte Carod: pixar fora del test i no saber-ho.

Les coses han canviat: interessa el que és inclusiu, comú, l'estalvi i la recuperació. Tornen els grans temes

Senyors, l'imaginari ha mudat. Ha canviat el temari. Des dels anys de la beautiful people socialista, hi ha hagut un gran esforç a tot Espanya per allunyar qualsevol debat ideològic dels mitjans de comunicació. Es tractava d'evitar el fantasma dels anys trenta, on el radicalisme de les idees va portar a la barbàrie dels gestos. De manera que es va decidir substituir les idees per un còctel de consum, crònica de societat i informació meteorològica. El país s'omplia de nou-rics, i el cuiner i el futbolista, artistes del que és efímer, van substituir l'escriptor i el filòsof. Això es va començar a esquerdar amb el nou segle. La globalització i la Guerra de l'Iraq van començar a gestar allò que es va conèixer com a opinió pública global. Els temes menyspreats per 'ideològics' o 'utòpics' tornen a caminar cap al centre de les consciències: sobirania, capitalisme, drets, proletariat, immigració... Durant molts anys, els rectors de l'opinió ens van educar en l'exclusivitat. Tot el que era bo era fill de la competitivitat. Fruit de les bondats de la cultura del deute. Un havia de maldar per ser únic, extravagant, luxós. Ara, ai pobrets, les coses han canviat inexplicablement. Interessa el que és inclusiu, comú, l'estalvi, la recuperació. Tornen les idees i els grans temes. Així que aconsello a tots els experts que corrin a les llibreries a llegir tota l'economia política, tota la filosofia, tots els sociòlegs que van abandonar per les cartes de vins i les novel·les sobre la Guerra Civil.