Público
Público

La il·lusió triomfa sempre

Cristina Clemente parla de solidaritat, malifetes i tristors a Vimbodí vs. Praga', amb molt d'humor i molt d'amor

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Una colla de gent que es passa un any treballant per guarnir un carrer per la festa major del barri treballa per als altres. No gaudeix de la seva feina, la pateix. Aquest patiment, paradoxalment ben gaudit i fonamentat en la il·lusió, és el que trasllada l'autora i directora Cristina Clemente a l'escenari de la Sala Tallers del TNC en l'obra Vimbodí vs. Praga. Per què? Què hi veu en aquest col·laboracionisme, aquesta solidaritat, aquest sacrifici? 'És un món paral·lel al món del teatre', sentencia la directora barcelonina.

No vol dir que el teatre sigui un món sense ànim de lucre, com el dels carrers guarnits pels veïns. Els actors cobren; els ciutadans de les festes de Gràcia no (de vegades, al contrari). 'Però el patiment sí que és el mateix', especifica Clemente. 'Uns i altres es passen una llarga temporada treballant mil hores al dia per preparar un espectacle del qual gaudiran els altres'. En efecte, la nit abans de l'obertura del carrer tot guarnit, els veïns la passen vigilant i en tensió, i després encara més. Igual que els actors el dia de l'estrena.

La competència per guarnir els carrers en la festa major és el nus de l'obra

L'obra ens endinsa en el local d'una associació de veïns, els d'un carrer imaginari anomenat Praga, quan comencen a pensar en el guarniment per a les festes de l'any que ve. Són els eterns segons en els premis de carrers de les festes estivals del barri. El local és inspirat, potser copiat, dels del carrer Joan Blanques (potser no eterns, però comuns segons en els guardons, en la vida real).

La colla és heterogènia i fidel a la realitat. Hi ha un munt de joves il·lusionats i la veterana, que vol treure els colors, encara que sigui un cop, als del carrer Duero, eterns guanyadors. Aquí, qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència: la directora assegura, en qualsevol cas, que ni els de Joan Blanques ni els de Verdi ('que guanyen sempre') s'han sentit ofesos.

Clemente: 'La manca d'amor pot ser més greu que un càncer'

Un grup de veïns de l'imaginari passatge Vimbodí, que s'estrenen en les festes i no tenen local, demanen a algú que els aculli perquè una d'elles, malalta de càncer, vol complir el somni de la seva vida abans de morir. La vena solidària corre pel carrer Praga (no pas pel Duero). El personatge de la noia malalta és ,en algun sentit, l'àlter ego de l'autora: 'Jo vaig perdre una amiga per un càncer i trobo que se n'ha de parlar sense pudor, perquè és un tema proper'. I ella en parla amb tota la naturalitat del món, ja sigui en boca de la Pilar, com en la dels seus familiars o els seus nous companys.

Clemente no vol parlar d'un missatge. Cadascú n'extraurà el seu. Però sí que confessa una idea que vol aportar normalitat a tot plegat: 'Pretenc demostrar que pot patir més algú a qui ningú no estima que un malalt terminal', diu. 'Crec que aconsegueixo que l'Ari [la narradora de la història, que els seus companys ignoren] faci més pena que la Pilar'. Clemente deixa clar que la manca d'amor pot ser més greu que la pitjor de les malalties.

L'espectador, però, no plora. Com a mínim, no només plora: 'L'humor és una eina per comunicar que em surt sola', revela la directora. El públic riu amb la família grollera nouvinguda, que parla un català ple de barbarismes ('la meva família el parla, aquest català', confessa Clemente); amb el pretendent de la Pilar; amb els comentaris dels uns i els altres... 'No hi penso i em surt l'humor. De vegades intento fer una cosa trista i resulta que la gent riu!', comenta Clemente. Després de tot, la il·lusió triomfa sempre.

L'obra és la quarta producció de l'últim T-6, el projecte del TNC per llançar nous actors. 'El problema del T-6 és que mai no tornarem a treballar en aquestes condicions', comenta, amb humor, Clemente, que reconeix que és 'un regal' poder estrenar al TNC. Però el projecte va més enllà. Promou la figura de l'autor que dirigeix la seva pròpia obra. El director artístic del teatre, Sergi Belbel, ha reconegut que li interessa recuperar aquesta figura perquè és la millor manera per transmetre una història.

Però Clemente confessa que, entre tots els luxes logístics d'estrenar al TNC, el que més valora és l'assessorament. Sergi Belbel, Toni Casares i (aquest any) Benet i Jornet hi diuen la seva. 'Però saben que l'última paraula la tenim nosaltres'. Ella coneix bé Belbel. Hi ha treballat molt amb ell. I ell aposta pel realisme, per l'humor i per una mena de teatre social (en el sentit de proper, de recognoscible). No és estrany que li agradi Vimbodí vs. Praga.