Público
Público

La incògnita del congrés

CiU afronta un futur en què haurà de definir els seus eixos estratègics

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Artur Mas i el pinyol de dirigents de CiU van capitanejar la renovació del pujolisme amb diverses iniciatives que, a l'oposició, van facilitar l'atreviment i van esborrar una mica la imatge, perfectament volguda, de partit ambigu. Bismarck i Bolívar. Pujol era capaç de ser les dues coses. Un nou Estatut per fer un salt en l'autogovern. La refundació del catalanisme i la Casa Gran del Catalanisme per ampliar la bossa de suports en un pal de paller 2.0. I el dret a decidir sense límits.

La CiU més sobiranista de la història va acabar arribant al Govern empesa per la crisi econòmica i per la manifestació contra la retallada de l'Estatut, amb la promesa d'un nou pacte fiscal similar al concert econòmic. I ha acabat pactant amb el PP, el partit que va portar el text d'autogovern al Tribunal Constitucional i el més allunyat de la tesi del dret a decidir i del concert que pregona Mas.

Bismarck i Bolívar. Pujol era capaç de ser les dues coses en un partit ambigu

És cert que, un cop al Govern, l'executiu de Mas ha parlat de fer un referèndum sobre el pacte fiscal i que el conseller Andreu Mas-Colell ha assajat un tancament de caixes provisional històric davant dels incompliments del Govern central en matèria de transferències econòmiques, però també és cert que, amb el discurs de la crisi, l'eix nacional ha quedat en stand by. Per tant, serà important veure quins eixos estratègics s'aproven en el congrés que el partit farà aquest any i que ha de coronar Oriol Pujol i Ferrusola com a secretari general del partit.

La CiU més sobiranista de la història ha acabat pactant amb el PP

I Oriol Pujol ha tingut l'encert o la sort de no formar part d'un Govern que crema­rà molt els que en formen part, començant pel portaveu Francesc Homs. Quedarà clar que OPF és el candidat a rellevar Mas com a cap de cartell, però, en el curt termini, serà més important veure on queden els objectius sobiranistes de la federació ara que toca la realitat de governar el país. I, fora del congrés, caldrà veure com són les relacions amb Unió i amb Duran i Lleida un cop comenci el ball de negociacions a Madrid, on fins ara Mas i el líder socialcristià han anat a l'una.

Aquesta és la gran incògnita. Fins on són capaços d'arribar CDC i els seus dirigents més sobiranistes i fins on és capaç d'arribar un Duran que mai ha amagat que la seva aposta és una tercera Espanya en què no hi hagi una divisió fraticida entre blaus i vermells, i en què el seu partit pugui fer de frontissa. Duran sí que té clar que no vol ser Bolívar, no. Duran vol ser Bismarck, el nou Cambó.