Público
Público

La insuficient protecció de la dona

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Permeteu que us torni a parlar des del fàstic, des de la desesperança i, gairebé, des de l'humor negre més cruel d'una de les facetes més grotesques del que es denomina violència domèstica. Els actes de violència en les parelles són una xacra del nostre temps. No es pot veure d'una altra manera ja que, pel que sembla, són impossibles d'eradicar.

La violència s'exerceix per part de qui té més força física i menys enteniment, que en el 99% de les vegades és l'home i no pas la dona. La qüestió de l'enteniment és molt important perquè és l'origen i la causa de tot plegat: el mascle troba insuportable i humiliant la situació creada per la ruptura de la parella. Però, curiosament, en comptes de matar-se ell de vergonya, la mata a ella. Si no se'n surt i la dona és prou valenta, s'arriba a judici i, molt sovint, i aquí és on volíem anar, l'agressor és condemnat a una cosa carrinclona i antiquíssima que es diu allunyament.

Els jutges no haurien de dictar més ordres d'allunyament si no estan segurs que es poden complir

A hores d'ara ja sabem per l'estadística que el mascle condemnat i aquí entra la qüestió del poc enteniment se'n fot, d'aquesta ordre. Encara més, a la vista de la realitat, gairebé estaríem per pensar que aquest càstig l'esperona. Senyors jutges, esteu jugant amb la vida de les dones. Prou. Teniu el deure moral, humà i professional de no emetre ni una ordre d'allunyament més si no teniu un alt grau de convenciment que esdevindrà efectiva. Podeu dir: nosaltres fem la nostra feina, que és dictar sentències. Ja hi ha altra gent la policia encarregada de vetllar que es compleixin. Que facin ells la seva, de feina. Però resulta que no hi ha prou policia per protegir totes les dones del trencament de l'ordre d'allunyar-se imposada al seu ex. A més, de manera al·lucinant, la solució dels braçalets localitzadors continua sent ineficaç, tot i que podrien evitar moltes d'aquestes morts. Tots els condemnats a allunyar-se de la seva exparella haurien de portar aquest sistema d'alarma i localització durant el temps de condemna. Valguin el que valguin. Però resulta que s'espatllen sovint. I són cars. I molts jutjats ni tan sols els fan posar perquè esdevenen més una nosa que no res. Només hi ha una empresa a Espanya que els pot arreglar. I el que és més increïble: han d'enviar els operaris des dels voltants de Madrid, on hi ha la seu de l'empresa, fins al jutjat més remot d'Espanya que els reclama perquè reparin el braçalet. A tan poc va la vida de dona?

Per tot plegat esdevé una qüestió, dèiem, d'humor negre incitar les dones maltractades a denunciar. Perquè es pot acabar amb una simple condemna d'allunyament i un mascle encara més excitat.

Els jutges, a hores d'ara, repetim, saben que, segons el perfil de l'agressor, deixar-lo anar amb una simple ordre d'allunyament és condemnar la dona a mort. I punt. És així, l'estadística és esfereïdora i ho hem vist, per enèsima vegada, fa pocs dies a la localitat de Bescanó. No sé què s'hi ha de fer, però que hi pensin, perquè tantes morts evitables acabaran esdevenint una càrrega massa feixuga i insuportable. Al final, resultarà més a compte (vitalment) a les dones no denunciar i sortir corrent cames ajudeu-me. És llastimós no poder impedir morts tan estúpides com les produïdes per la violència domèstica, però és directament criminal quan, podent-ho fer, no ho fas.