Público
Público

"La integració són les normes de l'escala?"

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Anissa Lamzabi Bou va néixer a Marràqueix filla de mare catalana i pare marroquí. Els estius de la seva infància els passava a Vic, a casa la seva àvia, on ara viu. Va deixar el Marroc per anar a França a fer un doctorat en Filologia Francesa que no va acabar i, als 28 anys, es va instal·lar definitivament a Vic. La seva experiència la va portar a formar-se en mediació i des d'aleshores ha estat vinculada a associacions que treballen amb la immigració. Actualment és membre del Consell de Dones de Vic i participa en el Safareig de Dones, un punt de trobada d'autòctones i immigrants, sobretot subsaharianes. 'Ens trobem per parlar de les nostres coses, dels problemes amb la canalla o els homes Com a mínim tenen el contacte humà que tothom necessita, algú que les escolti encara que no les entengui', diu.

Admet que es dedica a aquestes dones perquè és el que ella va trobar a faltar, 'perquè trobin el que a mi m'hauria agradat trobar. I això que jo coneixia l'idioma i el país, però m'he trobat sola, i és molt dur no saber com te'n sortiràs. Amb un somriure és suficient, no cal gran cosa'.

Al Safareig de Dones hi van, sobretot, subsaharianes. Explica l'Anissa que 'volen treballar per independitzar-se, sortir de casa per entrar a la societat i acudeixen a nos­altres perquè les ajudem'. Això, diu, 'les diferencia de la majoria de dones marroquines, que tenen una manera peculiar de viure. Malgrat que es tracta d'una societat matriarcal, la responsabilitat és de l'home i elles es cuiden de la casa i dels fills. S'integren a la seva manera'.

En aquest punt l'Anissa es qüestiona què és la integració: 'Comportar-se bé? Seguir les normes de la societat? De l'escala de veïns? Parlar l'idioma d'aquí? Si ho segueixes, ja t'integres? No podem demanar que deixin tot el seu arrelament'. Finalment resol la pregunta: 'La integració és un trencaclosques en què tots, nosaltres i ells, ens hem d'esforçar perquè tothom tingui les mateixes oportunitats'. L'Anissa és pessimista malgrat que els fills d'immigrants van a les escoles amb els autòctons: 'Esperem unes quantes generacions... Costarà molt, també que la gent d'aquí els accepti i els consideri com ells',

L'Anissa viu als habitatges Montseny, les cases barates de Vic. Als anys seixanta hi van venir a viure, majoritàriament, andalusos que arribaven a Vic buscant oportunitats. Fa cinc anys estaven plenes de subsaharians i avui es van buidant perquè molts tornen als seus països. El pare Lluís Rocaspana, rector de la parròquia del Remei des de fa prop de 50 anys, n'ha estat testimoni. L'Església hi és present des del segle XVII, quan s'hi van establir els franciscans. Des de la sobrietat d'aquest orde, als seixanta el pare Lluís va ajudar les famílies que venien d'altres punts d'Espanya i, darrerament, les d'Àfrica i Amèrica.

La població immigrada que viu al barri del Remei, conegut per tothom com el de més immigració de la ciutat, té en aquesta parròquia un punt de trobada. A la missa que cada diumenge al matí oficia el pare Lluís 'assisteixen veïns de Vic de tota la vida i de molts orígens diferents. I després, la comunitat pertanyent al moviment pentecostal cristià hi celebra les seves cerimònies'. L'esperit conciliador d'aquest franciscà fa que doni facilitats a tothom perquè, diu, 'aquí no es fan diferències. Poden venir a classe, a estudiar la Bíblia, a cantar... Acceptem la seva cultura i els ajudem a acostar-se a la nostra'.

És per aquesta voluntat d'igualtat que considera que en polítiques d'immigració 'és necessari que tots els municipis es regeixin pels mateixos criteris, perquè, si no, acaba sent una qüestió de partits que crea confrontació'. El pare Lluís creu que els immigrants 'volen passar desapercebuts' i assegura que 'la situació als carrers del Remei s'ha alleugerit'. Considera que 'tot està més calmat i que no hi haurà aldarulls si ningú va furgant per sota'. El pare Lluís i l'Anissa coincideixen que electoralment sempre s'ha utilitzat la immigració perquè, diu ella, 'és una cosa pràctica, fàcil i barata, fa moure muntanyes i sentiments' i considera que 'només se'n treu el dolent, no es parla del bo de la immigració ni del que fan'.

Un parell de carrers més enllà, quatre persones immigrades seuen davant uns ordinadors buscant ofertes laborals: per treballar a les càrnies, per ser ajudant de cuina, mosso de magatzem o cuidador d'infants i persones grans... Ho fan des del Punt Òmnia. Assumpta Ordeig, dinamitzadora d'aquest punt, explica que 'normalment comparteixen aquest espai amb quatre persones més, en aquest cas autòctones, però que aquest matí no han vingut'.

Des d'aquí l'Assumpta palpa el dia a dia del barri. 'Aquest és un lloc de referència, hi ve qualsevol persona per resoldre dubtes'. Recorda la polèmica de l'empadronament de fa un any a Vic, però no perquè això hagi canviat la vida al barri. Assegura que 'no hi ha més problemes de convivència o inseguretat als carrers del Remei que en altres zones de la ciutat'. Però afegeix que la situació ha canviat notablement els darrers mesos a causa de la crisi. L'Assumpta explica que 'molta gent ha hagut de tornar al seu país i ara el principal problema són els desnonaments'. Però en això la crisi no fa distincions, i aquesta és una qüestió que afecta tothom, independentment del seu lloc de naixement.