El taller està amagat en un carreró estret del centre d'Olot. L'aparador impressiona poc, però si s'hi entra es descobreix un petit museu d'objectes inclassificables. Hi ha una estructura de fusta amb un cap de dona: és una marededéu desvestida. Una veïna els la va portar al seu establiment perquè la restauressin quan va veure que li marxava la pintura de la cara.

A la paret hi penja un mapa del món dels anys cinquanta massa envellit. Els seus propietaris el conservaven cargolat i es va anar fent malbé. Ara en reparen els forats i el fixen, perquè algun dia pugui tornar a ser emmarcat. Al costat, un bagul enorme. Estava oxidat i tenia la fusta corcada. Fa poc que ha recuperat els seus colors originals.

Un fuster i una llicenciada en belles arts porten el taller de restauració

'És que era tot negre! Es nota molt la diferència!', exclama Daniel Roldán quan se'l mira. La recompensa de restaurar arriba al final del procés: quan es pot veure el rejoveniment. 'Cadires, sofàs, armaris, canteranos... treballem amb tota mena de mobles però també quadres, figures religioses o màquines de cosir', enumera. 'L'únic que no restaurem són alguns tipus de documents antics. Els derivem a una restauradora de paper que coneixem que hi està especialitzada, n'hi ha pocs a Catalunya'.

La clientela acostuma a estar formada per veïns d'Olot i Girona i, de tant en tant, algú que hi estableix contacte després de consultar les atapeïdes pàgines grogues. De feina no els falta, asseguren. 'També tenim molta gent que ens porta coses per arreglar sense pressa. Com aquest mirall enorme del marc daurat. És d'una dona que ens diu que ho anem fent'.

Restaurar pot ser més car que renovar, però preval el valor sentimental

El taller, situat al número 10 del carrer Sant Pere Màrtir, funciona des del 2002. El va obrir la Coral Sala, la seva parella. Ella té 31 anys i va estudiar belles arts. Ell en té 29 i és fuster. Atenen la clientela entre tots dos. 'Les primeres converses amb el client són molt importants. Ens serveixen per deixar molt clar fins on arriba la nostra feina. Si un moble està molt corcat, potser no hi podem fer res. Restaurar no és fer de nou. I pot suposar el contrari quant al punt de vista econòmic, ja que pot resultar més car que comprar coses noves. Per això, els propietaris opten per aquesta via quan prioritzen el valor sentimental per damunt de l'econòmic', explica la Coral, mentre no deixa de treballar amb una talla de fusta d'un Sagrat Cor de Jesús.

La Coral i en Daniel estan a gust, encara que noten el pes de tirar endavant un negoci propi. 'Jo em vaig fer autònom en plena crisi!', confessa en Daniel amb un somriure. 'De moment em va bé! El taller no és com una botiga de roba on cada dia entren 50 persones... però anem fent. Tot i així, sóc patidor. Potser és perquè tinc massa temps per pensar, però penso que potser hauria de buscar-me una alternativa per si això de la restauració s'acabés. Encara que també hi ha molta gent jove que ens porta mobles antics per restaurar'. Malgrat les bones perspectives, encara no s'hi poden dedicar en exclusiva.

En Daniel s'ho combina amb feines de fusteria i la Coral, de professora.

El taller, allargat i de parets blanques, podria semblar el d'un pintor: hi ha un cavallet, pinzells de pèl dur i potets amb pigments de colors. Però els delaten les barreges de dissolvents, coles, desinfectants, espàtules, pinces i, fins i tot, bisturís.

La Coral s'encarrega de les talles de fusta i les teles. Restaurar colors és laboriós ja que requereix barrejar els pigments fins a trobar el color original. En Daniel, per la seva banda, desinfecta, fixa, estuca, poleix i envernissa. Quan més gaudeix és quan veu que la veta de la fusta torna a sortir.

En algunes peces les intervencions són mínimes perquè només impliquen renovar el vernís. 'La capa que posem als mobles per protegir-los s'oxida al cap d'uns anys i pren un color marronós. Quan la retirem és quan tornem a veure què hi havia realment a sota i es recuperen els pigments'. Adapten la restauració a gust del consumidor. 'N'hi ha que els agrada que conservem els mobles amb el forat del corc. Quan ens ho demanen, els deixem descoberts'.

Ara ho tenen tot molt apamat, però, quan es van establir, van haver de fer molta pedagogia. 'Fins i tot et diria que vam haver de crear la necessitat', matisa la Coral. 'S'havia de conscienciar la gent que un quadre que té a casa que ha anat perdent els colors, o una marededéu que li falta al nas... es pot arreglar. Al principi, els veïns es pensaven que només restauràvem mobles'.