Público
Público

L’escenari més preuat pels músics catalans

Delafé y las Flores Azules és una de les propostes més interessants que es podran veure al PopArb d'enguany

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

'El PopArb és el festival on tots els músics de Catalunya ens morim per tocar!', afirma Óscar D'Aniello, veu i ànima de Delafé y Las Flores Azules (DFA), un dels grups catalans que canta en castellà que més discos ven a Espanya. D'Aniello ha participat en totes les edicions del festival, amb els seus grups, DFA i Mishima -en què era el teclista- i també com a DJ. 'L'any passat vaig compartir els plats amb Guille Milkyway, de La Casa Azul!', exclama.

A Arbúcies (Selva) ja està tot a punt per a la sisena edició del Pop­Arb, que ha esgotat les entrades anticipades. Els dies 25 i 26 de juny, quatre mil persones gaudiran del bo i millor de la música feta a Catalunya. Enguany, per primera vegada, hi actua un artista estranger: el nord-americà Will Johnson, acompanyat pels Anímic. L'experiment els ha portat, primer, a crear cançons junts des de la distància, i en un local d'assaig els dies previs al PopArb. Als diversos escenaris distribuïts per la població també s'escoltarà la música dels esmentats Mishima i de The Pinker Tones i Roger Mas, que estrenen discos. Sanjosex, Els Amics de les Arts i Mendetz també despertaran interès. Igual que Delafé y Las Flores Azules, que amb tota probabilitat serà el grup que aplegarà més públic el divendres 25 de juny (23.30, escenari Montsoriu).

La música de Delafé és un collage preciosista de pop rapejat amb referències alhora clàssiques i modernes que ha connectat amb diverses generacions d'aficionats des del primer moment. Per això, el nou disc, Vs. Las trompetas de la muerte, publicat al març, s'ha situat entre els deu elapés més venuts a Espanya durant diverses setmanes. També ho va fer l'anterior, La luz de la mañana, que va superar les deu mil còpies.

El detonant va ser el single Mar, el poder del mar, del 2005, que va descobrir l'originalitat de la proposta i va contagiar les bones vibracions del seu debut, Vs. El monstruo de las Ramblas. Després van arribar oportunitats al món del cinema -la banda sonora de Yo soy la Juani, de Bigas Luna- i de la publicitat -l'anunci de la campanya de primavera d'uns grans magatzems espanyols-. Ara, els seguidors de DFA omplen els concerts, siguin on siguin, al Sónar, al FIB, a la Mercè... Especialment memorable va ser el directe a Sant Sebastià del 2008, davant de quinze mil persones.

Al final d'aquella llarga gira -en què van fer més de cent bolos en un any-, el trio original va esdevenir un duet format per D'Aniello i la cantant Helena Miquel. Un altre Mishima, Dani Acedo, es va incorporar als teclats i a les bases electròniques. Ara, a l'escenari, els acompanyen una secció de vents -amb trompeta, saxo i trombó-, els cors i una bateria.

Els Pinker Tones han estat els responsables del so orgànic d'un treball que una part de la crítica ha malentès: 'És xocant que ens diguin que aquest disc és superpositiu i lluminós, ja que té força cançons que parlen de ruptura, soledat i desesperació', afirma Delafé, contrariat. 'O vénen amb una idea preconcebuda, o no l'han escoltat amb mimo', afegeix el músic del Masnou.

Una fita de la banda ha estat aparèixer al web La Blogotheque (www.blogotheque.net), que des del 2006 enregistra grups en llocs insòlits. El concert à emporter de DFA ja té 9.000 visites.