Público
Público

A l'espera (o no) de la marea blava'

  

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

La qüestió electoral es podria simplificar en tres incògnites. 1) Catalunya és avui de dretes o d'esquerres? 2) Catalunya seguirà formant part de l'Estat espanyol? I 3) Ens en sortirem? I, si és així, qui, quan i en quines condicions? La paradoxa és que aquestes i moltes altres qüestions capitals depenen avui en bona part de factors externs i aliens al sufragi dels 5,3 milions d'electors de Catalunya. Això és la globalització, ni més ni menys. Quan tot just acabem d'entrar en la tragèdia aristotèlica de Grècia dins la UE, vet aquí que sonen de nou tambors de guerra entre Israel i l'Iran. En aquest clima de pànic escènic global, que converteix els telenotícies en programes hardcore, fins el militant més entusiasta accepta en privat que la campanya oberta a mitjanit sembla prescindible. Però els partits duren 90 minuts i el sufragi, tota una jornada.

Res més lluny, però, que pretendre la desmobilització. Si el març del 2008, en els prolegòmens de l'hecatombe financera i econòmica del món més desenvolupat, va acudir a les urnes el 70% del cens, avui hi ha raons molt més evidents perquè la participació no sigui menor tot i la desesperança i el cansament. Sigui com sigui, el que passi amb Grècia decidirà de forma imprevisible l'escenari i fins i tot el full de ruta del nou Govern espanyol, amb el qual el Govern de la Generalitat s'haurà d'entendre d'una manera o altra. El doble joc de CiU amb el PP, d'una banda, i amb ERC, de l'altra, manté obert el camí per ara a escala interna, a l'espera del que passi amb el PSC.

L'ombra de la crisi grega agreuja les incògnites del nou escenari polític a tots els nivells

En aquesta situació ens trobem a les zero hores de la campanya. Duran i Lleida, que no en va acumula cinc legislatures, ha tornat a llançar la fórmula d'un govern de concentració per fer front al que vindrà. Tret de la més que probable victòria del PP, possiblement en forma de marea blava, ningú sap què passarà a partir del 21-N, ja sigui a escala local, estatal, europea o global. Fins i tot les marees poden canviar inesperadament. O sigui que no cal deprimir-se, ni tan sols després del primer i únic cara a cara entre Rubalcaba i Rajoy, dilluns vinent. Amb molt bon criteri, TV3 ha programat per dimarts una xerrada sobre la vida i el futur entre el loquaç Buenafuente i l'inversemblant Eduard Punset, exponent mediàtic del millor esperit zen. Ningú diria que el nostre divulgador científic de capçalera va ser conseller de Finances de la Generalitat preautonòmica i, més tard, ministre per a les Relacions amb la llavors Comunitat Europea amb Adolfo Suárez. La cultura zen és avui, potser, l'hereva del desaparegut centrisme espanyol.

Moment històric i histèric

Llevat de la molt més que probable victòria del PP, ningú sap què passarà a partir del 21-N

No només Catalunya i Espanya estan en stand by. Ho està la mateixa zona euro com mai no ho ha estat abans. El moment és històric i histèric. El mateix Artur Mas, sotmès a la pressió de la seva dràstica política d'ajust, cedeix sovint a la temptació de recórrer a Grècia, que per moments s'aboca a l'abisme de l'apagada financera de l'Argentina el 2001, com a espantall per plantar cara a l'esquerra i electritzar l'esglaiada opinió pública.

Tot incumbeix a tothom. Com és notori, en la nova societat tecnològica ja no hi ha dins ni fora, ni nosaltres ni ells, ni ara ni després. Tot és fluid. Ja que parlem de Grècia, Heràclit ja va dir fa més de dos mil anys que 'tot flueix, res no roman'. Més recentment, el filòsof polonès Zygmunt Bauman va encunyar la celebrada teoria de la 'modernitat líquida'.

En aquesta ingent matèria aquosa, l'agenda catalana té la seva transcendència. El gir a la dreta ja és un fet des de fa un any i encara pot ser més gran si creix l'erupció volcànica del PP. Alguns sondejos apunten fins i tot un sorpasso sobre CiU. El PSC, per la seva banda, afronta en les pitjors condicions la defensa de la seva primacia en les legislatives. Porta a sobre l'estigma de partit culpable de l'herència del Tripartit de Montilla, a qui li va tocar torejar el major tsunami financer de la història. Ho va fer a base de dèficit, com gairebé tots els governs de les principals economies. Però en política no hi ha pietat i Mas ha picat sense desmai als seus predecessors a compte dels 8.500 milions d'euros de més (4,2%) sobre la despesa prevista el 2011. El poble jutjarà.