Público
Público

L'òmnibus i les lletres catalanes

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Le_SSRqavantprojecte de la denominada llei òmnibus sembla que circula amb una roda punxada. L'oposició ja s'ha encarregat de denunciar-ne una sèrie de mancances formals ben concretes que han estat ateses i admeses pel Govern amb una rapidesa tan gran com sorprenent (cosa que, com a mínim, delataria una certa precipitació en la seva presentació pública). Aquesta llei no amaga la seva intenció política (hi ha un desig centralitzador de control polític i un intent de marcar distàncies amb l'estil del Tripartit), però sobretot es presenta com una solució racionalitzadora i dinamitzadora de l'Administració en època de crisi. En el fons, sembla que només aspira a estalviar euros d'on sigui, com sigui.

En el cas concret que ens interessa, l'apartat cultural, la qüestió és claríssima. Hi ha una voluntat estalviadora salvatge que, sumada a la precipitació, provoca situacions absurdes com ara la sorgida amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). S'hi pot estar més d'acord o no, però la tasca que fa la Institució en alguns casos és insubstituïble (per exemple, fomentar el contacte dels escriptors amb els ciutadans) i n'hi ha una altra de molt més prosaica que els prohoms que aquests dies han defensat públicament la Institució no han esmentat. Senzillament, és la xocolata del lloro. Estem parlant de pressupostos tan baixos per a activitats tan diverses que ja no es poden abaixar més.

La bogeria retalladora s'està duent a terme de manera matussera, tant en el fons com en la forma

La simple centralització de la gestió cultural, és a dir, l'assumpció pel Departament de Cultura de les funcions de la ILC, no aconseguiria esgarrapar gaires euros d'estalvi. L'única manera de fer-ho seria fer-la desaparèixer del tot. I això seria un error gravíssim. Els buròcrates del nou Govern no són gaire sensibles al fet cultural i nacional. És així. Ja es va veure clar en una de les decisions més matineres que van prendre, nefasta, en la primera onada regeneracionista del Govern Mas.

Parlem de l'eliminació, sense que tremolés la mà de ningú per un instant, de la secretaria de Política Lingüística. Se la va rebaixar sense problemes, per un decret del mes de març, al rang de direcció general, adscrita al Departament de Cultura. Una altra vegada, la xocolata del lloro. A canvi d'un estalvi més que relatiu es perdia el que significava l'existència d'aquesta secretaria: la presència en els consells de Govern i la seguretat que els criteris dels diversos departaments de la Generalitat serien homogenis en aquesta qüestió, alhora que, formalment, se li donava una categoria simbòlica imprescindible.

La bogeria retalladora s'està duent a terme de manera matussera, en el fons i en la forma. És comprensible que estiguin nerviosos. El que no s'entén és que tirin tant pel dret. I que s'expliquin tan malament. L'únic que diuen és que derogaran les lleis de creació d'organismes com ara el CoNCA i la ILC. I això sona molt gros.

No sé on s'ha de buscar per retallar, però estic segur que per aquí no és. Es pot arribar a comunicar que la manca de diners posarà en perill subvencions, etc. Però carregar-te organismes com ara el CoNCA, acceptats de manera general pel món de la cultura, és una altra cosa. Com amb la ILC, pots estar-hi més o menys a favor, però el consens entorn del fet de la seva existència era evident en el seu moment i ho continua sent ara.

La misèria porta més misèria.