Una estona abans que creués la línia d'arribada Pol Guillén, guanyador ahir de la cursa de la Mercè, un nano de només 10 anys entrava en solitari, com un llampec, empès pels enèrgics aplaudiments de la gentada que esperava a l'avinguda Maria Cristina. El seu temps, 28 minuts i 51 segons, li hauria servit per superar el rècord absolut de la prova. Però Óscar Onrubia, nascut a Barcelona el maig del 2000, corria pedalejant amb les mans a sobre del que en diuen hand-bike. Va imposar-se, amb moltíssima diferència, als altres pocs participants (quatre) que competien en la categoria de vehicles adaptats per a disminuïts físics.

El pare del nen, Antonio Onrubia, comentava a Públic que 'la bici de l'Óscar era millor que les altres' i que, en general, 'la resta de participants no eren esportistes, mentre que el nen sí que s'entrena cada setmana'. Però aquests aspectes no resten mèrit a tot el que aquest nen, veí de Montgat, és capaç de fer.

'Barcelona s'ha de posar les piles en l'esport adaptat', diu el seu pare

Quan només tenia tres anys, l'Óscar va patir una sèpsia meningocòccica que va fer que li haguessin d'amputar les dues tíbies i els dits de les mans. 'Ja abans se li veia inquietud per l'esport, com aquests nens que des de petits ja ballen a totes hores', recorda el pare.

Però aquesta activitat constant no es va veure afectada pel seu canvi de vida, per les noves limitacions que per un nen de tres anys suposen el fet de caminar amb pròtesis i no tenir dits. 'Vaig anar a la Federació Catalana d'Esports per a Discapacitats Físics i vaig demanar per les activitats que podia fer', diu el pare.

Dit i fet, l'Óscar va començar practicant bàsquet en cadira de rodes i ara gairebé cada dia troba una estona per fer esports. 'Dos dies a la setmana juga a bàsquet, dos fa natació i dos o tres més va amb hand-bike', repassa el seu pare.

Encara li queda temps, això sí, per ser un bon estudiant. El seu pare, fanàtic de l'exercici físic i la competició, fa servir també un símil esportiu: 'No és el primer de la classe. Però està molt ben posicionat a la classificació general'. De gran, si no arriba lluny amb l'esport, li agradaria ser químic o cuiner, i també té ganes d'aprendre pintura.

Però els seus reptes més seriosos es troben a l'àmbit de l'esport. 'Vull competir als Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro 2016', assegura amb convicció. Tindrà 16 anys i, pels seus temps i les sensacions de gran esportista amb esperit lluitador que el nen transmet, el seu somni sembla a l'abast.

Abans, però, haurà de seguir amb la seva vida de 'nen normal amb unes limitacions diferents', segons paraules del seu pare. I competir en totes les curses que pugui, ja siguin populars (ja havia corregut la de La Maquinista) o adaptades .

Tot i que, per la seva edat i per les mancances de l'esport adaptat a Catalunya, li costarà més del que seria desitjable. En aquest sentit, el pare de l'Óscar ja ha tocat el crostó a les administracions. 'La participació de disminuïts a la cursa de la Mercè ha estat molt baixa. Als esportistes disminuïts no els agraden les curses populars perquè se senten una mica de segona categoria. Ja he dit a l'alcalde Hereu que Barcelona s'ha de posar les piles en l'esport adaptat'.