Público
Público

El Lliure obre un nou capítol a la sala històrica de Gràcia

El teatre del carrer Montseny reobre després d'estar set anys tancat per rehabilitació

TONI POLO

Ha començat el compte enrere. El proper dia 30, el Lliure torna a Gràcia després de set anys. El teatre, que no abandona la seva seu actual, es desdobla: Lliure Montjuïc i Lliure Gràcia, s'especifica ja a les cartelleres. La gata sobre la teulada de zinc calenta, de Tennesse Williams, adaptada i dirigida per Àlex Rigola, director artístic de l'entitat, aixecarà l'inexistent teló del 'nou vell' Lliure.

Els records tornen amb tota la seva intensitat aquests dies. És inevitable. 'En veure l'escala, l'altre dia, em vaig emocionar', reconeix l'actriu Muntsa Alcañiz. Ella va ser una de les intèrprets de Camí de nit, de Lluís Pasqual, que va inaugurar el teatre l'1 de desembre del 1976 i en serà una de les que el dia 30 reinaugurarà el mateix espai amb La gata..., a les ordres de Rigola.

Àlex Rigola dirigeix La gata sobre la teulada de zinc calenta' en la reobertura del teatre

El Lliure va representar una revolució en les arts escèniques locals: 'El nostre concepte trencava la clàssica separació entre actors i espectadors que encara imperava aquí', recorda el dramaturg Guillem-Jordi Graells, un dels patrons de la Fundació Teatre Lliure. 'Cada obra era una aventura diferent per al públic, que es trobava un escenari que no tenia res a veure amb el de l'obra anterior'. Ara les circumstàncies són totalment diferents però el concepte ha triomfat i l'han adoptat des de la sala petita del TNC fins a sales alternatives (la Sala Beckett, sense anar més lluny).

'El Lliure ens va ensenyar que la postura era més important que la impostura', diu Alcañiz, que també integrava l'equip fundacional. 'Tenia a veure amb la nostra manera de pensar i de sentir i això ens va unir'. Alcañiz vol destacar que el miracle del Lliure en aquells anys postdictatorials no va ser cosa de noms concrets sinó de tot un equip, de tècnics, actors, directors... Graells pensa igual: 'Durant els mesos anteriors a l'obertura del teatre, tots vam treballar de valent: vam fer de paletes, sí, i sense muntacàrregues. La remodelació d'aquell espai la vam fer literalment entre tots, era l'única manera'.

'El Lliure va trencar la barrera amb el públic, una revolució en el teatre', diu Graells

En efecte, la cooperativa La Lleialtat, propietària de l'immoble, on feien teatre per pura afició, va llogar el local a la companyia i en va assumir el cost de la remodelació. 'Van demanar un crèdit a La Caixa i van donar total llibertat, amb espant!, a Fabià Puigserver', comenta Graells. Des de llavors, s'han viscut moments crítics i altres d'alegres. La primera crisi, el 1979, després de tres anys de feina intensa, quan el govern de la UCD va qualificar d'S (eròtica, recordem...) l'obra Concili d'amor, per la qual cosa si es representava es posava en perill la continuïtat econòmica de la companyia. 'Va imperar el seny i, tot i que jo, llavors, vaig estar-hi en contra, es va anul·lar la representació', recorda Graells. El segon moment crític va ser deu anys més tard, quan Puigserver va amenaçar amb plantar-se si les administracions no acordaven el finançament. Sempre ha estat difícil mantenir l'equilibri en una fundació privada en què participen les quatre administracions públiques (Estat, Generalitat, Diputació i ajuntament). 'Va guanyar la partida', diu el dramaturg.

La remodelació ha respectat l'esperit de l'antic Lliure. El mateix esperit que, escenogràficament, s'ha mantingut i es manté a Montjuïc. L'espai emblemàtic era i és l'escala. Frederic Amat va assumir el repte de remodelar allò que va ser un lloc de pas cap al primer pis on, sorprenentment, s'hi trobava l'escenari. '¿Por, respecte, responsabilitat? De tot una mica, si he de ser sincer', diu l'artista. 'Però quan fas una cosa amb passió, amb interès i amb seguretat, ho superes tot'. La seguretat la va tenir des del primer moment: 'Quan vaig entrar vaig tenir una intuïció que no vaig trair; ara veig que ho he encertat'. El resultat és el mural Pluja de sang, un espai que ha omplert de llàgrimes de ceràmica vermella que agafen dimensió escènica: 'Pujant-hi, l'espectador entra ja en l'espectacle, aquesta és la idea', diu l'autor.

Però fora nostàlgies, si us plau. 'Una cosa és el que va ser i una altra, el que és', diu Muntsa Alcañiz. 'El teatre canvia perquè és ple de vida, té aquest aspecte efímer: cada cop s'ha de crear de nou. Ara, Àlex Rigola ens enriqueix amb la seva manera de mirar el teatre'.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?

Más noticias