La distància més curta entre dos punts és la línia recta. És molt possible que els trucs dels mags tinguin a veure amb la física (mai no ens ho diran) però la cosa no va per aquí. Josep Maria Lari (Barcelona, 1973), el Mag Lari, fuig de complicacions en els seus espectacles. 'Vaig directe al gra', diu, 'perquè faig màgia per al públic, no per a mags'. Si alguna cosa té clara és que es deu al seu públic i que, per tant, té una mena de pacte implícit amb l'espectador: 'Ell sap que hi ha truc, però ha de venir amb el cor d'un nen de cinc anys, qui ho faci per trobar el truc, no s'ho passarà ni la meitat de bé'.

I la qüestió és passar-s'ho bé. Crear unes complicitats: 'El cervell de qui ve a un espectacle de màgia li ha de dir que allò és impossible, però la part emotiva l'ha de convidar a ser feliç'. Per descomptat, l'èxit radica en el fet que ningú no sàpiga on és el truc. Però hi ha més pactes: el que hi ha entre la professió, aquest cop. Algú li ha preguntat algun cop a un mag on és el truc? Com pot haver endevinat la carta? Com és que el mocador vermell s'ha tornat verd? Què hi feia el conill al barret...? És inútil.

'Les referències a l'actualitat fan que els espectacles estiguin vius'

Llavors, com s'aprèn la màgia? 'Buscant-te la vida', se'ns continua traient de sobre Lari. 'Hi ha associacions de mags, congressos, vídeos'. D'acord, cap pista bona 'Penseu que tot plegat és un repertori molt limitat: fer aparèixer i desaparèixer coses o gent, endevinar números, amagar algú... L'important, per tant, és presentar els trucs de manera diferent i tan atractiva com es pugui'. Topem amb un nou pacte: aquest cop Lari en diu 'codi ètic no escrit: dosificar molt el que fas des del principi'.

Per tot això, el que cal és 'constància i talent artístic, perquè en un escenari no n'hi ha prou a manipular, cal ser actor'. Contràriament a allò que el nen de cinc anys (i molts adults) es pensa, Lari no és un mag de grans floritures: 'Llueixo guanyant-me el públic ràpid', diu. 'Intento sorprendre'l de seguida, sense que tingui temps per jutjar-me'. Amb la seva experiència és fàcil, però els inicis no ho van ser tant: 'Als temps del Llantiol, on vaig començar, veia que havia de gestionar les meves possibilitats. La gent era allà prenent una copa i costava atreure la seva atenció i, a sobre, sorprendre-la, enganyar-la'. I és que el millor públic és el que paga per anar a veure l'espectacle. Aquest és el que el professional es posa a la butxaca a la primera: 'Analitzo molt el públic, baixo molt a la platea, busco les meves víctimes en cada moment. És divertit: poso un peu al graó i veig que tothom es tira enrere a la cadira Estan a les meves mans!'.

'El meu espectacle no té una temàtica concreta', comenta. 'Jugo amb el meu personatge fins al punt que, tot i tenir un guió molt pautat i estudiat, faig el que em dóna la gana'. I el seu xou traspassa les fronteres de la màgia. Sempre: 'La crisi, les mesures del Zapatero tot això són valors afegits que donen molt joc en la improvisació. Fan els espectacles vius'. Amb sentit de l'humor ('un 50% de l'espectacle és això', diu) assegura que vol fer paròdia de la màgia seriosa.

La seva vida d'actor (així la considera, més que de mag) li permet mantenir la seva altra gran afició: la de fan de Michael Jackson. 'Vaig estar al seu enterrament i tinc tota una col·lecció d'objectes seus', diu. I amb subhastes, no amb màgia!