'Any 2009. El cony de Claudia Ruiz es torna socialdemòcrata'. 'Ha dit socialdemòcrata?', pregunta algú. 'Sí, ha dit socialdemòcrata', respon un espectador. Som a l'acte de spoken word titulat Eros, d'Eloy Fernández Porta, al centre Arts Santa Mònica i el públic està atònit. O no. En un centre d'art mai se sap.

A primera fila, el director del centre, Vicent Altaió. A prop, estudiants i fans de l'after­pop i les eres del consum. Sonen Tortoise, 12twelve, i hi ha videoprojeccions de desastres i circumstàncies belles. En un moment donat l'autor es posa una màscara de vinil que segur que es fa servir per fer coses molt dolentes i explica que internet ha passat de ser un reducte de contraculturals, techno­anarcos i friquis a ser l'espai de la gent normal. I tot parlant de gent normal, que dirien els Manel, recordo que és el moment d'anar a la festa del quart premi de Novel·la Negra RBA, al Juan Carlos I.

El premiat sembla vingut d'una altra galàxia a la festa del Juan Carlos I

I cap allà que me'n vaig, amb talons de set centímetres, per si de cas caic a la piscina, que diuen que és el que cal fer en aquests casos. Sí, perquè al Juan Carlos I hi ha piscina, una banda de jazz de músics guapos i barbacoa a banda i banda de l'aigua.

Coben, l'altíssim

Arribo a temps per veure Concha García Campoy, estupenda i elegant, dient que la 'twitnovel·la' es fa twit per twit, apa, i ho diu seriosament, flanquejada pels membres del jurat i per polítics. Així, sense fer gaire enrenou, veig tres presidents de la Generalitat, algun conseller i un exministre de Cultura.

Els diletants són cada cop menys. És pel setembre o per la socialdemocràcia?

García Campoy anuncia un 'guanyador d'altura' i no és metafòric, perquè Harland Coben és altíssim. 'Però si sembla el segurata de Mon­tilla', murmura l'escriptor Sebastià Jovani, acompanyat pel baixista Roger Fortea. L'underground és així, fascinat pel poder.

La veritat és que quan Coben posa per a les fotos al costat dels honorables Jordi Pujol i José Montilla sembla venir d'una altra galàxia. Però és quan comença a agrair el premi que realment es queda amb tots. 'La primera vegada que vaig estar a Espanya, amb dinou anys, em vaig quedar a l'hotel Pez Espada, a Torremolinos', diu. L'esment de Torremolinos deixa tothom especialment turulato. Però ell segueix. 'Aquí tot és millor, el menjar, el vi, fer l'amor. Tothom és molt guapo', continua, entusiasmat. 'Visca Catalunya!'. Jo vull el vi que ha pres el premiat, penso.

M'encamino cap a la barbacoa i veig Sandro Rosell, amb una camisa d'un blanc nuclear, Miquel Iceta i el llibreter Paco Camarasa, relaxant-se després d'haver fet de jurat. A Anik Lapointe, directora editorial de RBA, no la torno a veure després de baixar de l'estrada, però sí que em creuo amb la periodista Gabriela Wiener, que diu que 'aquí fa olor de carn', cosa que venint d'ella no és poc.

Passa Margarita Rivière vestida amb un ponxo i Jorge de Cominges amb un plat a la mà mentre una noia morena o gòtica, ara ja no se sap, em pregunta si estic malalta perquè demano una aigua amb gas a la barra. Com és la gent dels llibres, tu. Si no beus no ets ningú, penso, mentre de cua d'ull arribo a veure els escriptors Use Lahoz i Gabi Martínez, ballant com si portessin maraques a les mans.

De lluny, els germans Vall semblen una mica pansits, mirant cap a l'infinit amb els ulls tristos. Troben a faltar algunes noies, se'ls nota. Em distrec amb un altre home d'altura, Luis del Olmo, a qui se'l veu xerrant animadament amb l'exministre César Antonio Molina, tan imperial.

'No sé què té aquesta festa que si no et mous no veus a ningú', diu l'agent Maria Lynch. Així que no queda altre remei que començar a fer voltes a la piscina i posar-se a teoritzar sobre en què es gastarà el guardonat el premi més important del gènere. Més de 100.000 euros, tu. 'Potser té deutes', murmura una periodista amb mala llet. 'Anant de vacances al Pez Espada? No ho crec', xiuxiueja una jove editora.

Passen pel meu costat les escriptores Núria Amat i Najat El Hachmi, que sí que se saben moure, tant poden ser al costat de la carpa com a l'entrada, i l'editor Miguel Aguilar em diu: 'Fuig!', i no sé si és perquè són les dotze de la nit o perquè la música acaba. Es queden els músics i algun diletant borratxo, que de tant fer voltes a la piscina sembla un hàmster aquàtic. Cada vegada són menys els diletants a mesura que passen les hores i els mesos. ¿És per culpa del setembre? ¿Potser del cafè? ¿O és que últimament està tot molt socialdemòcrata?