Tot va ser culpa de l'elixir. Sí. Només al sector indie se li acut organitzar un acte l'endemà de la revetlla de Sant Joan, i a la pregunta obligada 'què hi fem, aquí?', l'única resposta és: la culpa va ser de l'elixir. Però ja hi arribarem, a això. Mentre tothom dormia la mona, al bar Heliogàbal s'hi va presentar el documental de l'Sputnik Heliogàbal: retrat de família, que tracta sobre... el bar Heliogàbal, un punt per a qui ho hagi endevinat.

Si llança una pedra enmig del bar, el més segur és que toqui un músic o un treballador de TV3. Una pista perquè distingeixi els dos espècimens: els primers estan asseguts veient-se ells mateixos a la pantalla, i els segons es refereixen a la seva empresa com 'la tele' o 'la teletrès'. Entre els espectadors, Guille Caballero, de Surfing Sirles; Miquel Cabal, d'Entartete Kunst; Elvira Jiménez, de Le Petit Ramon, i tot el planter de Nueva Vulcano. A propòsit d'aquests últims: una gran part del documental està narrat per Artur Estrada, cantant de la banda, a qui tinc al meu costat durant la projecció, comentant-lo. És com tenir els extres del DVD en carn i ossos.

Músics i treballadors de «la tele» omplen el local gracienc l'endemà de la revetlla

Pul·lulen per aquí, també, Esther Margarit de Me & The Bees, Kenneth Santos de Les Phillippes i el fotògraf Dani Cantó, retratista de tot el que mereix ser retratat en un esdeveniment com aquest.

El documental arriba al seu punt àlgid quan s'explica per què el bar s'ha convertit en el centre neuràlgic de l'activitat musical barcelonina. Estrada diu: 'Vaig venir un dia, l'amo em va posar un didalet d'elixir...' i la resta és història, esclar.

Després d'una jornada en un lloc íntim i acollidor, cal contrastar amb alta cultura. I, per això, res millor que anar al Macba, aquest gran quadrat blanc, límpid i pur, que, després del Sónar, per molt quadre que hi hagi, sembla haver estat desmantellat pels bàrbars.

A les exposicions hi ha cartrons, cartes mecanografiades i grafies japoneses

Al Macba s'inaugurava la temporada d'estiu, la nit de portes obertes amb còctels. Sol ser una gran combinació. Tret que en aquests actes, les dones sempre es queixen que no hi ha homes solters.

Mentre ascendeixo per la rampa una guia explica que 'el signe vinculat a la gestualitat de l'art oriental' és en el que cal fixar-se. Doncs a fixar-s'hi. Les exposicions del moment són una retrospectiva de Gil J Wolman que consisteix, sobretot, en quadres amb textures i cartes mecanografiades, una altra de Benet Rossell amb cartrons i grafies japoneses i projeccions sobre enderrocs i Dorothee i Konrad Fischer, que fan art pop, brillant i cridaner.

Me'n vaig a la terrassa. Ja entenc per què no hi ha ningú al museu, són tots aquí. Una combinació de turistes tot noies que han descobert on poden fumar i beure al mateix temps i parelles que no són parelles que vénen aquí a fer-se petons i han d'haver llegit el cartell 'Algunes obres de les exposicions no són recomanables per a persones sensibles a la hiperexcitació sexual'.

Veient el panorama, em pregunto per què no hi ha homes en aquests actes. ¿És l'art una qüestió de gènere? Segueixo el meu periple, meditabunda, i em trobo en un passadís amb un guarda de seguretat. 'Què hi ha aquí?', li pregunto. 'Estan veient el futbol'. Passadís Macba avall, hi ha una habitació per veure el partit Espanya-Xile. Noies, ja sé on són els homes. 'L'hòstia Kubika', com diu una obra de Benet Rossell.