Público
Público

No desafinar, aquesta és la qüestió

La música té un pes important en aquesta campanya i cada partit fa una aposta diferent

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Madonna és una diva pop és a dir, popular, però poc té a veure amb Alícia Sánchez-Camacho. En canvi, sí que té a veure amb els caps de cartell de la campanya catalana, quan a Music diu allò que 'la música fa que la gent s'arreplegui, yeah', i sovint fa també que no pensi gaire en programes, crisi i futurs grups parlamentaris.

Vist el pes que donen a la música, sembla que els equips de campanya confien més en les visites als seus vídeos de YouTube que no pas en les enquestes. Tampoc és sorprenent, si tenim en compte que una enquesta de l'empresa Sigma Dos deia, deu fer poc més d'un any, que si Belén Esteban es presentés a les eleccions seria la tercera força política espanyola. El millor doncs és no desafinar.

Carme Chacón parafraseja Pimpinela per dir que convergents i populars són iguals

La candidata socialista explica amb música per què CiU i PP són els dolents. El cap de setmana passat va recordar Pimpinela a Lleida, que es deien allò de 'vete, olvida mi nombre, mi cara, mi casa y pega la vuelta', però va afegir que, tot i barallar-se a les cançons, no deixaven de ser germans. 'Aquesta Pimpinela és la que tenim aquí amb la dreta espanyola i la dreta catalana', va concloure, tot demostrant que tenia un guió digne de Broadway.

El candidat de CiU, tot i ser diputat des del 1979 com es deia ahir a Twitter a iniciativa d'Oriol Junqueras, es va esforçar la setmana passada per apropar-se als joves convergents amb un solo de bateria. Va ser un regal d'aniversari i fa pocs mesos que la toca. El públic, tot i no caracteritzar-se per la seva objectivitat, va trobar el solo de Duran prou digne, però el que sap tot músic és que la destresa d'un bateria només es demostra quan toca en grup i prova que pot portar el ritme i fer avançar l'equip.

No podem dir que Duran hagi cantat, però sí que se'l va sentir taral·lejant El rey, aquella ranxera composta fa mig segle que diu allò de 'con dinero o sin dinero hago siempre lo que quiero'. A això se suma el fet que Artur Mas va enviar el seu solo de bateria cap al passat, en comparar-lo amb el timbaler del Bruc.

Tot i el silenci del candidat, el PP fa una aposta musical jove i amb ritme

Convergents i socialistes tenen un repertori musical de quan encara no podien votar bona part dels indignats que des de fa sis mesos reclamen un canvi amb altres càntics, normalment desafinats, però convençuts, com ara aquell 'ningú, ningú, ningú ens representa'.

Amb la seva afonia, Jorge Fernández Díaz ho ha tingut difícil per cantar, tot i que dilluns a la Boqueria el van prendre per músic, vist el seu seguici. Sembla que ningú s'espera que darrere un gran grup de càmeres i curiosos hi hagi un polític. El que sí que ha fet el PP, no només a Catalunya, és apostar per una cançó més jove que, tot i no enganxar-se tant com l'himne del partit, porta ànims i ganes de ballar als mítings: Alfredo no te creo, una versió d'un tema d'un grup d'Alacant que s'ha sumat a la campanya.

Qui també fa campanya és Lluís Llach. Ha cedit les seves cançons a la coalició independentista encapçalada per Alfred Bosch, que prova de tocar la fibra sensible dels catalans amb Que tinguem sort. A més, el candidat ha trobat la música que millor exemplifica la relació amistosa que defensa entre catalans i espanyols: la rumba. Tot i que no canta cosa que triomfaria sens dubte a YouTube, ja ha citat Ketama i Los Manolos.

Els segadors tampoc hi han pogut faltar, esclar. El que potser sí que sorprèn a alguns és que ho cantin els ecosocialistes, que tenen una discografia rica i plena. Ahir, Joan Josep Nuet, d'EUiA, va assegurar que 'els socialistes desencantats ens poden votar sense tenir el corazón partío'.

Ara el que queda per veure és qui cantarà amb qui a Madrid.