Público
Público

"No hi ha superherois, cantem als qui les passen magres però amb dignitat"

Lluís Gavaldà

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Que Els Pets vagin de gira no és notícia. Acaben de tancar una tournée per teatres i ja n'han encetat una altra, de molt especial: celebren els seus 25 anys amb una gira de concerts de 25 cançons en ordre cronològic. 'És una representació en temps real de l'evolució del grup', comenta Lluís Gavaldà (Barcelona, 1976), assegut en una taula del deliciós pati de l'Ateneu Barcelonès. Té ganes de parlar, d'explicar, de reivindicar. El quart de segle és prou bona excusa. '25 anys! Com passa el temps...', pensa en veu alta.

S'han quedat moltes cançons al pap?

Per força. El públic de sempre té un component emocional molt fort. Vol sentir les cançons primeres, perquè diuen que llavors sí que érem autèntics No s'adonen que el que enyoren és a ells mateixos en aquella època. Però no hi ha res pitjor que continuar sent els mateixos durant 25 anys. Estaries dissecat, i les bèsties dissecades fan molta angúnia.

Al concert es representa com han canviat els temps...

Hem canviat molt. Molt mèrit no té, perquè quan començàvem érem tan defectuosos que l'única manera de canviar era cap amunt. La primera cançó del repertori, Vespre, ja mostra el camí que hem seguit. La podríem posar al disc Fràgil (2010) i no desentonaria gaire. També és veritat que la gent deia 'que xula, però no és gens Pets'.

I ara què diuen?

És una cançó que ha triomfat molt en el món de l'esplai català Ha fet que molta gent s'iniciï en l'amor. Notem que les nostres cançons transporten la gent a un cert moment de la seva vida. És bonic. Gent que et diu que el seu primer concert va ser dels Pets.

Un músic busca que l'espectador faci seva la cançó?

Sí. Quan em pregunten de què va una cançó, dic 'I jo què sé!'. Sí que ho sé, però no és important, l'important és que cadascú li doni el sentit que vulgui i se la faci seva.

Pot destacar quatre moments puntuals, històrics dels Pets?

El primer concert, una nit de Nadal, desastrosament desastrós, amb guitarres desafinades! Les cares de la gent eren un poema. Pensàvem que seria l'últim, esclar. El segon, amb el Seat Panda Sisley blau que tenia Joan Reig el dia que vam anar a recollir els vinils del primer disc: vam estar mirant-nos-els, tocant-los, movent-los. Pensàvem que segurament no en faríem cap altre a la vida però aquest ja no ens el trauria ningú. Tercer: un concert a València, l'últim que vam fer amb el Marc Grau i amb el Toni Sagi Chupi. El Toni marxava amb Jarabe de Palo i al Marc li havien diagnosticat el càncer. Hi havia càrrega emocional; a sobre, allà sempre es reivindica el territori de parla catalana I per destacar un últim moment, el del Palau de la Música: volíem agafar distància, fer-nos creure que no seria tan important, però no va ser un concert més. La gent no parava d'aplaudir, plorava, reia

Quina importància té el públic?

Sempre he pensat que el grup és un espectador privilegiat en temps real de la felicitat que projecta la música en la gent que tens davant. Un pintor o un director de cinema pot veure-ho, però des de la distància. Totes aquelles cares són una droga tan dura que entens que gent carregada de quartos com ara Mick Jagger, Paul McCartney i Bob Dylan encara pugin en un escenari. És insuperable.

Què volen transmetre les lletres?

L'heroïcitat quotidiana de sobreviure: les dones tenen la regla, els homes es tallen quan s'afaiten. No hi ha superherois. Hi ha gent que la caga, les passa magres però ho fa amb la dignitat del qui sobreviu diàriament. La gent s'identifica amb elles.

I molta reivindicació

Sí. Sembla que només puguis reivindicar amb himnes solemnes, messiànics, mitificadors. I s'ha de reivindicar la lluita quotidiana. Reivindiques tant la llengua parlant de la situació del català com parlant de com s'ha degradat el nostre poble per culpa d'aquest suposat progrés que ens omple l'aire de verí. A les cançons has de parlar com parles en un bar. Una cançó de desamor t'ajuda a saber que no estàs sol.

Què queda del rock català?

Ens van etiquetar com a 'alcohol de garrafó', hem tingut una animadversió mediàtica, una displicència que no ens hem pogut treure de sobre. Potser nosaltres n'hem fugit, però em molesta com es tracta els meus coetanis. Va ser un moviment que no va demanar permís per existir, que va sorgir a comarques, que no es regia pels paràmetres de modernitat, que va esclatar a la cara de la gent que en teoria treballava per estar al dia del que estava passant, que va treure de la primera filera de l'atenció mediàtica músics que s'ho van prendre amb molt poca esportivitat, que va escampar certs mites que no per falsos han sigut devastadors, principalment el tema de la subvenció. Crec que s'ha utilitzat un joc molt brut per desprestigiar aquest moviment. Per això m'alegro que Sopa de Cabra ompli tres Sant Jordi al setembre. Em sento reivindicat en aquests concerts. Em sentiré representat, perquè han tapat moltes boques.

Vosaltres, però, vau sobreviure

Vam tenir una anomalia en forma de cançó, que es diu Bon dia. I després vam començar un camí de pop d'autor, ens vam treure prejudicis i vam agafar la situació de grup pont entre la generació d'abans i la d'ara.

Com veu la d'ara?

Hi ha una edat daurada de la música feta en el nostre país en català i en castellà i una varietat estilística molt necessària. Hi ha grups novells amb una qualitat insultant, que fan discos de debut que semblen de maduresa. No me n'amago. Sóc fan de molts d'ells, però intento no emprenyar-los gaire, no ser l'avi aquell que toca els ous.