Público
Público

"No m'agrada l'aventura per l'aventura"

Viatger i escriptor, el català amant dels pobles àrabs fa un relat sobre la seva experiència amb sacerdots animistes

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Màscares, escarificacions, nassos de mides mai vistes... els llibres sobre races humanes que el seu pare portava a casa li van reportar la fascinació pels pobles africans, que després ampliaria als àrabs. Ara, Jordi Esteva viu 'aïllat a l'Empordà, amb els meus llibres, la meva parella, els meus animals (gats i gos)', fent créixer una obra que va des d'un dels millors llibres de viatges mai publicats per un espanyol Els àrabs del mar fins al documental Retorno al país de las almas, sobre ritus animistes a Costa d'Ivori, que acaba de ser contractat per distribuir-se a museus i universitats dels Estats Units.

'Després de deu anys vaig rebre una trucada dient que els esperits em reclamaven'

Retorno' perquè ja havia escrit El país de las almas'.

Tot va començar investigant sobre el llenguatge dels tambors a Costa d'Ivori, on invoquen els esperits a través del ritme. Aleshores vaig trobar Jean-Marie Adiaffi, un gran estudiós dels komian, els sacerdots animistes que en estat de trànsit són posseïts pels genis del bosc o de l'aigua. Vaig seguir el protocol per veure si els esperits m'acceptaven i d'aquell aprenentatge en va sortir el llibre.

Els esperits el van acceptar?

'El Sudan va ser com una universitat; allà hi ha la gent més bona i simpàtica'

Deu anys després vaig rebre una trucada dient que els esperits em reclamaven. Pel mig, Costa d'Ivori havia patit una guerra civil estripadora, vivia en el caos econòmic i jo estava en una altra història. Però al cap d'uns mesos no ho sé vaig notar quelcom dins meu quelcom que m'obligava a anar-hi.

I d'aquí surt el documental.

També és veritat que els komian estaven mal vistos pels missioners, que els acusaven de xarlatans. Que aparegués un blanc interessant-se per la seva cultura els donava un plus.

'Una imatge no val més que mil paraules; una imatge no pot explicar la memòria'

S'estrena com a testimoni d'animistes amb una foto d'imposició de mans al Sudan.

El Sudan va ser com una universitat. Allà hi ha la gent més bona i simpàtica que he conegut.

Després, a Egipte.

El món àrab sempre m'ha interessat. M'intrigava el perquè a Espanya i a Catalunya hi ha una herència tan amagada, quan resulta que amb Al-Andalus es va arribar a cotes altíssimes de civilització. Volia conèixer aquest món per mi mateix i vaig anar a viure al Caire, la Nova York del món àrab.

Va aprendre l'idioma.

Després de cinc anys, el govern es volia treure de sobre uns quants escriptors i intel·lectuals, em van acusar d'enllaç comunista i em van expulsar. Penso que no entenien què feia un europeu guanyant-se bé la vida i fumant pipes al mercat en lloc d'estar-se al Hilton amb la resta d'estrangers.

Va començar com a fotògraf...

Vaig passar a l'escriptura estava cansat d'imatges. La publicitat s'ha apropiat d'elles i les ha vulgaritzat, les ha pervertit. Arriba un moment que un ha de callar. A més que no crec això que una imatge valgui més que mil paraules. Una imatge no pot explicar la memòria.

Escriu Els àrabs del mar' per explicar la memòria dels mariners, dels mercaders...

Vaig aconseguir viatjar com abans: amb cartes introductòries. Un capità escrivia a un amic recomanant que em rebés, aquest li escrivia a un altre...

Malgrat que, segons diu, no li agrada viatjar.

No. No m'agrada l'aventura per l'aventura. Potser viatjo molt lluny però sempre em quedo en una àrea geogràfica petita.