Provocador, crític, corrosiu, àcid com en tota la seva carrera, el ninotaire Òscar Nebreda va rebre ahir a la sala Auditori del Parlament de Catalunya el quart premi Quim Regàs de periodisme envoltat d'amics i companys (valgui la redundància) de tota una vida dedicada a dibuixar l'actualitat.

El quadre de Joan Pere Viladecans, que abans van rebre Ramon Besa, Mònica Terribas i Eugeni Sallent, recorda la tasca de Regàs en el món dels mitjans de comunicació. Nebreda va encetar ahir el seu discurs d'agraïment retratant-lo no amb un dibuix sinó amb paraules: 'Portava sempre un emprenyament a sobre...! Però no el de l'amargat o l'incapaç sinó el de l'exigent. I també em quedo amb la seva mirada intensa, la d'un paio creatiu, igual que la de Picasso. El miraves i pensaves: Este tío vale''.

També deu valer el creador d'individus tan entranyables com ara el professor Cojonciano o Jordi Culé quan, per primera vegada en les edicions del premi, va ser escollit per unanimitat. Un reconeixement que Òscar va compartir amb tots els companys, començant pel desaparegut Ivà, que li va fer entendre el més important: 'El nostre ofici és emprenyar. Després, de reregust, fer riure. Per això ens agradava la censura'.

'Entre els molts insults que m'han dit en la meva vida, em quedo amb el de notario de la actualidad', va dir en el seu discurs. Però ahir li'n van dir unes quantes més, de paraules malsonants (amb tot l'afecte). Per exemple, 'editorialista', com el van definir Santi Nolla, president del jurat, i Núria de Gispert, presidenta del Parlament i amfitriona de l'acte. 'Molt sovint, l'editorial real del diari estava en el seu acudit', va admetre el director de Mundo Deportivo.

Però l'Òscar s'ha jubilat fa pocs mesos: 'Ara em llevo al matí i vaig a veure la tuneladora, tot esperant que escampi i pugui anar a la platja no a treballar sinó a veure senyores', va explicar. Però... un no s'acaba de creure que realment sigui així. No després de sentir-lo defensar la seva professió: 'Aquest premi és per a un ofici en extinció, em fa sentir una mica dinosaure, perquè el que feien el Perich o l'Ivà, o el que fa el Forges, el Farreras, o tants altres de la nostra quinta, qui ho farà? Hi ha dibuixants de còmics boníssims, molt millors que jo, per descomptat, però... i la immediatesa? Això s'acaba!'. No entén que ningú tingui els reflexos per fer acudits càustics, irònics, brutals sobre el Mourinho, o sobre l'operació del Rei. O potser sí que ho entén: 'Els culpables són els Gates, Jakobs i els creadors dels feisbucs, tuitis, àipads i no sé què, que són molt útils per a la professió, però... m'emprenyen. I el Quim Regàs estaria tan emprenyat com jo'. Tot i aquest panorama desolador que dibuixa, es mostra optimista i totalment en contra de qualsevol teoria apocalíptica: 'Jo dic el que deia el Rubianes: Morir...? Nos­altres...? I una merda!'