Passada la mitjanit ha començat la campanya electoral més insípida de les que es fan i es desfan. El resultat es dóna per descomptat, els lemes són déjà-vu, els programes són evanescents, l'attrezzo és més aviat discret en temps d'austeritat pressupostària, l'avançament horari ha escurçat la llum del vespre i, a més a més, plou i fa més fred. I per acabar de reblar el clau, els periodistes ens recordaran, dia sí i dia també, la seva disconformitat amb els blocs electorals com si es tractés de l'afegitó a la publicitat dels medicaments, que ens treu de polleguera.

Tot amb tot, hi ha partit, sobretot a Catalunya, i no és el mateix jugar en camp propi que en camp contrari. En aquest sentit, CiU s'ha esmerçat a dibuixar el terreny de joc electoral al voltant de la pastanaga del pacte fiscal i el PSC ha intentat posar el dit a la nafra de les retallades socials del Govern de la Generalitat. Per la seva banda, la resta de forces polítiques intenten traslladar el terreny de joc a altres indrets: el PP al San­tia­go Bernabéu, ICV-EUiA al desballestat cinturó industrial i ERC a la Barcelona del 1714. Ciutadans i SI no juguen en aquesta lliga i Joan Laporta s'ha quedat sense equip a l'espera que a l'hivern s'obri el mercat de fitxatges. Així mateix, cal estar atents si el catenaccio de PxC li permet pujar de categoria i si el vot dels indignats pot convertir alguna nova candidatura en la revelació, com el Llevant, de la temporada.

Els temps canvien però les campanyes continuen girant sobre els mateixos eixos. Els nacionalistes repeteixen la cançó de l'enfadós, ara apel·lant més a la cartera que al cor. Els socialistes insisteixen que la dreta espanyola i la dreta catalana sempre han anat de bracet. El PP sap que el seu èxit està en l'espanyolització de la campanya. ICV-EUiA reclama coherència als votants d'esquerres del PSC. ERC intenta aprofitar-se del suflé independentista. Tot plegat, un ventall prou ampli i atractiu per anar a votar el proper 20-N. Entre altres raons, perquè ben aviat la dictadura dels mercats pot decidir que la democràcia perjudica seriosament la salut dels seus negocis i condemnar-nos al silenci.