Público
Público

El pop íntim i despullat d'Umbert

El cantautor barceloní presenta el seu elapé Ay...', un treball càlid i amb tocs de jazz amb la col·laboració de Refree'

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

El debut de Nacho Umbert & La Compañía és una de les grans sorpreses del 2010 pel que fa a la música catalana. Ay... (Acuarela) inclou deu cançons d'autor instrumentades amb tocs de jazz precisos, mínims, que aporten calidesa, elegància i brillantor. Deu petits relats recitats a l'orella, amb la veu greu d'Umbert en primer pla.

Exlíder del grup barceloní Paperhouse, l'avui cantautor ha comptat amb la producció i els arranjaments de Raül Fernández, Refree. Tan fructífera ha resultat l'experiència que el tàndem ja pensa en un segon elapé el 2011. Abans, però, veurà la llum el nou treball de Refree, sobre el qual Umbert ja es desfà en elogis. 'Hem sintonitzat molt', resumeix el músic barceloní. 'Ara estem pensant junts les noves cançons de Nacho Umbert & La Compañía , tot i que l'espontaneïtat d'aquest primer disc és irrecuperable', apunta.

Nacho Umbert s'ha confirmat com un lletrista que fa retrats costumistes

Ay... també ha significat el retrobament amb un vell conegut de l'escena independent espanyola dels noranta. En aquells anys d'efervescència musical, que ens van descobrir bandes com El Inquilino Comunista, Los Planetas, Penélope Trip o Parkinson DC, entre d'altres, va sorgir Paperhouse. La primera aventura sonora de Nacho Umbert va publicar un únic elapé el 1996. 'Érem un grup d'amics, fèiem bones cançons, però no teníem prou nivell', afirma.

'De seguida vam perdre el fil i la guspira i el segon elapé ja no ens va sortir. Llavors vam prioritzar l'amistat', afegeix Umbert. El so de Paperhouse s'emmarcava en l'anomenat slowcore, amb bandes com Red House Painters, Codeine o Slint com a referents immediats. El nord-americà Mark Kramer, que era el productor insígnia d'aquest so, es va encarregar d'Adiós, publicat pel segell madrileny Acuarela, i d'altres treballs clàssics de l'escena, com el debut de Sr. Chinarro o ¿Quién puede matar a un niño?, dels xixonencs Penélope Trip. 'En general, érem molt dolents', afirma Umbert, que no va quedar satisfet del treball de Kramer. 'Ens deixàvem la veu al darrere dels instruments, no resultava fàcil posar-se al davant', reconeix el cantautor, a qui li ha costat tornar a escoltar les lletres de Paperhouse. 'Em deixaven fred. Tot era ambigu i estètic, sense profunditat: ajuntar quatre frases que sonessin bé', recorda.

'Imagino històriesi personatges i, de vegades, hi surto de forma amagada'

Catorze anys després, Nacho Umbert, al capdavant de La Compañía, es revela com un dels lletristes més interessants de l'actualitat i canta sense filtres en primer pla. Els seus retrats costumistes transcorren entre el mar i la muntanya, la nit i el dia, els terrats, els carrers i el veïnat. 'Imagino històries i els personatges secundaris i, en algunes cançons, hi aparec de forma amagada, no sóc Nacho Vegas!', exclama. 'Tú debes ser el Sebastià', diu a Cien hombres ni uno más, que concentra tota la bellesa lírica del disc i, com en altres temes, Umbert combina el català i el castellà. 'Les lletres són tendres i tenen un punt de màgiques', assenyala. 'Això que hagi agradat tant m'ha agafat per sorpresa', declara.

La trobada amb Raül Fernández, Refree, va resultar crucial perquè Ay... fos finalment enregistrat. 'Per intuïció, pel que havia sentit, vaig pensar que Refree devia tenir sensibilitat. Després d'escoltar la primera cançó, va decidir que sí, que produiria el disc', explica Umbert.

I Fernández ha brodat la seva tasca aportant també els arranjaments. Tots els instruments que s'hi escolten guitarres, violí, violoncel, piano, trompeta i percussions, entre d'altres, encaixen i enriqueixen les cançons. Lirisme i solemnitat són la recompensa final. 'No volia artificis, si no el so cru, acústic. Que es pogués tocar a casa, com deia el Raül', explica, 'i per això em va buscar una banda de jazz que toqués pop', afegeix.

'Tot plegat era un ai, ai, ai...', diu Nacho Umbert, que va aprendre a tocar la guitarra altre cop després d'una dècada sense fer-ho. La inspiració va venir en un viatge al Brasil i la sensualitat de la bossa nova li van despertar l'interès.

Nacho Umbert cita Bob Dylan, Lou Reed o Leonard Cohen com a influències 'cowboys tristos', els anomena, i la seva proposta té trets en comú amb la d'en Bonnie Prince Billie o la de Bill Callahan (Smog). 'Que m'hi comparin em sembla brutal!', exclama Umbert. 'Serà pel punt d'austeritat. Jo sempre dic que faig pop sense tornades, íntim i despullat'. Deu ser per això.