Público
Público

Quan Barcelona és sinònim de llibertat

Des de fa dos anys, la iraniana Golsana Heshmati treballa en un estudi com a dissenyadora d'il·luminacions

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

No hi gaires iranians a Catalunya i, menys, joves arquitectes de Teheran. Així que sempre ha de donar explicacions: li demanen com és ser dona a l'Iran, si ha d'anar tapada, si pot beure alcohol... Ho respon amb molt de gust. Sap que les notícies que arriben del seu país són demolidores i té ganes de combatre les idees equivocades.

'La gent es pensa que tot l'Iran és un desert amb camells. Quan els dic que hi ha parts on s'esquia, al·lucinen!', comenta amb un somriure murri. Té 26 anys i al coll hi porta un mocador de seda preciós, el mateix amb què es cobreix el cabell quan és a Teheran.

«Cada vegada em costa més tapar-me. Et fa sentir bruta, culpable»

'Cada vegada em costa més tapar-me, és angoixant. Et fa sentir bruta, culpable. És una limitació molt bèstia. Hi ha moltes noies iranianes que volem que desaparegui. Crec que s'aconseguirà, però costarà', afirma.

Doble vida a l'Iran

Lamenta que a l'Iran sigui habitual portar una doble vida. 'Tot està prohibit. Hi ha coses la mar de normals que es consideren dolentes', explica. 'Els meus pares no són religiosos però, de portes enfora, havíem de fer-ho veure. Havia de dir que no bevia alcohol, que la mare es tapava el cabell a casa, em vaig haver d'aprendre l'Alcorà de memòria... Fingir i mentir per sistema és horrible. L'Estat ens anava collant i, a la vegada, a la família estàvem cada cop més units', admet.

A les seves estones lliures, la Golsana es dedica a la fotografia artística

Va marxar als 20 anys però encara recorda quan sortia de festa, clandestinament. 'Tot s'ha de fer d'amagat. El vodka és molt habitual, però l'has d'aconseguir de sotamà. Hi ha qui ho troba més excitant... però, la veritat, per mi era un maldecap constant. Sobretot perquè sé que si t'enganxen parlant pel carrer amb un home que no és el teu pare o el teu germà... et poden demanar explicacions'. El que explica sembla extret del còmic Persèpolis, de Marjane Satrapi, que es va convertir en pel·lícula. 'M'hi sento identificada, la veritat. Sempre el recomano a tothom'.

Aires de canvi

És optimista i creu que les escletxes s'eixamplen. 'Ho veig sobretot pel meu germà, que és cinc anys més jove. Internet està obrint mentalitats i això no ho poden aturar ni censurar. A més, la gent no és tan radical'. Tot i això, quan anava de viatge amb la seva família, se sorprenia. 'M'astorava de veure la meva mare amb el cap descobert pel carrer. Suposo que és perquè et mengen el cap des de l'escola' sosté.

La Golsana va compartir classe amb nois per primera vegada en arribar a la universitat. Va estudiar arquitectura dos anys fins que va tenir l'oportunitat de seguir la carrera a Europa. 'Vaig marxar, com el 90% dels meus amics', explica la Golsana. Va viure tres anys a Xipre i després uns mesos a Madrid. En poc temps va passar de parlar persa a turc i castellà. Fins que es va enamorar de Barcelona. 'Vaig venir de visita i em va encantar. Sobretot en descobrir que és una ciutat més petita que Teheran, que mai no acabes de conèixer del tot. A més, Madrid em semblava molt espanyola i Barcelona, cosmopolita'.

De seguida va trobar feina en un despatx d'arquitectes. Treballa a l'Eixample, amb un equip petit de sis persones amb qui s'ocupa d'il·luminar interiors i exteriors d'edificis civils i esglésies. Cada vegada es defensa més amb el català i, amb els companys, s'hi sent a gust. 'Notem la crisi, però anem fent. Ens encarreguem d'optimitzar la il·luminació de molts edificis, perquè gastin menys. També estem buscant nous clients en països com ara el Brasil'.

Fotògrafa amateur

A les estones lliures es dedica a la fotografia artística. Treballa en blanc i negre, sobretot retratant parts del cos innocents que, a ulls religiosos, són tabú. 'Tinc, per exemple, la foto d'una noia molt maquillada. És la manera d'explicar que les dones de l'Iran, com que només podem ensenyar la cara, ens maquillem molt. Moltes fins i tot s'operen el nas. És perquè estem carregades de complexos, no podem ser nosaltres mateixes', assegura.

Agafa aire fort. Ara fa un mes que va tornar a Teheran de visita. 'És una ciutat cada vegada més contaminada, més cara, i la gent sembla més deprimida, enfadada', denuncia, encara que admet que 'l'enyoro, és on vaig passar la meva joventut. Allà m'hi sento més a gust, no he d'anar explicant cada vegada el meu passat surrealista'. La Golsana troba a faltar sobretot tres coses: la bellesa, el menjar i la poesia. Els seus amics li envien paquets amb llibres de tant en tant. 'Sí, sobretot la poesia. Allà és molt important'.