Público
Público

Retornar el nom a cada cosa

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Per als veïns del Poblenou de mitjan segle passat, la gent que vivia al Somorrostro, entre el Bogatell i el mar, no eren ni més bons ni més dolents ni més pobres que els que vivien a les casetes del darrere del cementiri, a les barraques del Camp de la Bota o a Pequín. El Poblenou, un barri aleshores més humil, estava envoltat d'un cinturó de misèria i molt sovint, des de la ciutat gran, confonien bou per bèstia grossa. 'Mira, aquestes nenes, per ser del Poblenou, trobo que van bastant arregladetes', comentava una dona a Arenys de Mar un dia d'hivern del 1961 quan les alumnes de les monges franciscanes del Poblenou van anar a commemorar el centenari de la fundadora de l'orde.

Els nens del Somorrostro, que portaven el cap rapat com tants altres aquells anys, no feien ni la por ni la llàstima que inspiraven els nens que vivien a la Prote (la Protección de Menores) del carrer Wad Ras i que anaven a fer d'escolanets a la parròquia de Sant Francesc d'Assís. Les nenes del Poblenou sempre passaven corrent per davant de la Prote. Els del Somorrostro vivien en barraques, però tenien pares.

Sovint se sentia explicar que el temporal s'havia endut les barraques i que havia mort gent. Els aiguats del 1962 també van fer molt mal al Poblenou: un nen va morir ofegat en caure per una claveguera que havia perdut la tapa per la força de l'aigua.

D'amagat dels pares, els nens i nenes del Poblenou arribaven a la platja del Somorrostro des del pont del Bogatell. El Bogatell era fastigós. El Somorrostro, no. Per als barcelonins d'ara el Bogatell és només una parada de la línia 4 del metro, però aleshores era el col·lector a cel obert més gran i més repugnant de la ciutat. La ferum se sentia d'una hora lluny.

L'últim cop que vaig anar al Somorrostro va ser per acompanyar-hi Ovidi Montllor, que acabava d'aterrar a Barcelona després de fer la mili. Volia anar a veure els escenaris de la pel·lícula Los Tarantos i el lloc on va néixer la bailaora Carmen Amaya. Però quan vam ser sota el pont del Bogatell ja va quedar corprès. D'aquella última excursió conservo unes fotos que vaig fer amb una vella Kodak. Eren els últims mesos del Somorrostro abans que s'enderroqués per evitar que Franco el pogués ensumar, ni que fos de lluny, quan va venir a inaugurar la Setmana Naval del 1966.

Els records no s'han perdut, però es fa estrany haver perdut els noms. I a la llarga, perdent els noms es perden els records. I com que el llenguatge diuen que conforma el pensament, potser fins i tot canviarem la història. No s'entén que al nomenclàtor hagi quedat el nom del fastigós Bogatell i no del barri que hi havia a tocar.