Público
Público

S'amenaça balear

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Les Illes Balears viuen culturalment amenaçades. És fàcil de percebre si s'hi va. El nostre idioma és a les Balears gairebé un idioma de resistència en l'àmbit cultural. I tal com els passa al País Valencià i a la Franja, els que es dediquen a la cultura veuen minvats els seus drets lingüístics i les seves aportacions. Ho dic perquè vaig estar no fa gaire a Palma, una ciutat que m'encanta, i els meus amics estaven preocupats. Acabaven de guanyar les eleccions els populars i temien el que podia passar. Si més no, culturalment parlant. El meu amic Biel Mesquida, combatiu escriptor i gestor cultural de ses Illes, organitza cada any el Festival de la Mediterrània: una proposta oberta, fresca, provocadora, assenyada, en la qual són convidats escriptors d'arreu. I les lectures al Teatre Principal de Palma o la visita a la presó, que repeteix des de fa uns anys, són activitats lúdiques, serioses, enriquidores i avui: absolutament imprescindibles. Això hi vaig anar a fer, alegrament.

Tot i que hi vaig sovint a ses Illes. La meva àvia paterna era de Mercadal, Menorca. I bé a Menorca, bé a Mallorca, provo d'anar-hi tant com puc. Hi tinc un vincle familiar que ve de lluny i que arrodoneix una temporada de la meva infantesa que vaig viure a Formentera i l'estretíssima relació de la meva família materna amb Eivissa. Hi tinc amics, participo en algunes coses i admiro, sempre, la seva capacitat de combatre el desert cultural de la llengua al qual la dreta els està provant d'arraconar. Hauríem de fer-hi alguna cosa, dir-hi la nostra, donar-nos suport. Recordo que no fa gaire vaig sentir parlar un editor valencià en una llibreria de Barcelona. Era en una taula amb Ferran Mascarell i es va veure obligat a fer una petició ben trista: No ens deixeu sols! Mascarell, inevitablement, va haver de respondre que tenien límits polítics d'actuació que no podien saltar-se. Però no crec que cap ciutadà valencià, balear o de la Franja que usi el català s'hagi de sentir oblidat per Catalunya. I ho dic amb recança. Perquè temo que sempre que parlem de llengua acabem parlant de política. No és així. Estimo la meva llengua com n'estimo d'altres. I estic farta d'haver-ho d'explicar cada vegada que vull parlar sobre els nostres drets lingüístics. No hi té res a veure la política, amb tot això. O sí, però d'una forma general, no amb un únic tema. Sinó amb una necessitat ben senzilla de poder-nos expressar, comunicar i fer-nos entendre amb una llengua que ens sigui pròpia. I aquesta, a molts llocs on no és l'oficial, és el català. També n'hi ha d'altres, esclar. Però hi ha el català. I que defensar-lo sembli un discurs polític és terrible. Que ens hagin arribat a convèncer que tenir un idioma és posicionar-se és terrible. I que ens acabin semblant sospitoses algunes actituds reivindicatives no té nom. És un segrest evident de les nostres llibertats. Un menyspreu heretat. Així que sense res al darrere i farta d'haver de demanar perdó per demanar coses tan bàsiques, pregunto: som capaços de respectar l'idioma que cadascú té per fer-se entendre? Respectarem el dret a ser qui som, parlar com parlem i continuar usant una llengua que ens és pròpia? Tant em són els motius independentistes o d'extrema dreta que hi pugui haver al darrere de tot això. Tant em són la mediocritat que converteix un discurs cultural en polític. I si ens en desempalleguem? I si triem, lliurement i sense complexos d'una banda ni de l'altra, ser qui som i parlar el que ens surti dels nassos?