Público
Público

Sense l'espoli, forts d'armilla

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Ara resulta que això del 15-M és massa poc català. És una remor que ha passat a formar part de la línia mutant d'argumentari d'aquells que no volen reconèixer que alguna cosa amb substància està passant als carrers del sud d'Europa. Perquè, encara que alguns pensin que la cosa neix a Madrid, hem d'obrir el focus i incloure la creixent revolta antibunga-bunga italiana i les massives manifestacions de la geração à rasca portuguesa, que aviat tornaran al carrer. A Catalunya, un sector de l'opinió de dieta sobiranista ha fet córrer d'un conjunt de brames que han esdevingut una tesi certa: el 15-M parla en castellà. Això, agafat pel costat sociolingüístic, no faria sinó refermar la seva catalanitat. No hi ha res més nostrat que canviar de llengua tot just es fan crides en públic o es parla amb castellanoparlants. No hem d'anar a cap assemblea per veure com un grup de catalans passem al castellà de forma automàtica davant de qualsevol que parli la llengua de Cospedal. A les assemblees on he anat, amb la gent que he parlat, la quota de català no difereix de la normal a la ciutat de Barcelona.

La que arriba des d'alguns sectors de la ceba és una altra mena d'acusació. Perquè, si mai s'ha exigit a Greenpeace que es manifesti sobre la defensa del català, per què a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, per posar un exemple, se li fa requesta amb tanta vehemència? O és que Catalunya Caixa desnona amb més benvolença que Caja Madrid? O és que hem vist que els Mossos peguin amb més seny que la Benemérita? ¿Són les retallades catalanes les més belles que es fan i desfan?

La qüestió de l'autodeterminació dels pobles no és al centre de l'imaginari de la protesta

El conflicte exposat als carrers de la perifèria europea és, més que internacional, internacionalista. Les dificultats evidents que va tenir l'assemblea de la plaça de Catalunya per aprovar la moció a favor del dret d'autodeterminació dels pobles és una prova que aquest tema no es troba al centre de l'imaginari de la protesta. No vol dir que no sigui important o que es pugui menystenir. Al Camp Nou la gent vibra amb les accions futboleres; al Liceu, amb una ària de la Gruberova, i pot ser que una mateixa persona faci les dues coses, però mai alhora.

Pel que sé, a Madrid la sensibilitat vers la llibertat dels pobles de la península és similar a Sol que a la resta de la ciutat: fluixeta per ser suau. I entre els acampats hi ha espanyolistes unitaris, federals, indepes i gent que es malfia (amb raó) dels Estats nació, però malgrat això els seus consensos són ferms amb l'acció que els convoca. El que s'està fent, sota la queixa de pa sucat amb oli de l'espanyolitat del moviment, és nodrir un d'aquells mites catalans que tant ens agraden. El que diu que, sense espoli fiscal, Catalunya, més que un dels PIGS, seria una mena de Hong Kong amb escalivada; un país trempant, germà de la Xina i el Brasil. És a dir, que sense Espanya el capitalisme català faria olor de núvol, com aquells productes d'higiene femenina. El nostre tarannà exportador, la nostra dèria fabril, la fe en la innovació, les virtuts espartanes de la nostra burgesia, serien suficients per fer-nos rics, incorruptibles, virtuosos. Però això de fer passar bou per bèstia grossa, de derivar cap a l'espoli (absolutament sagnant i injust, d'altra banda) les crueltats del deute privat i de la plutocràcia financera, sembla que ja no li cola, al jovent. Ni aquí ni la Xina Popular, com deia l'entranyable pixaner Carod.