illuns passat l'exdirector del Fons Monetari Internacional va ser increpat per un grup de treballadores d'hotel a les portes d'un jutjat de Nova York. Elles duien el seu uniforme de dones de fer feines, cambreres, ajudants de cambra. Ell vestia de blau, anava capcot i entrava del bracet de la seva dona: aspecte desenfadat, cabells deixats anar, cap signe de presumpció, roba gairebé casual, ni una joia. Tot mesurat per agradar a no sé qui que pot deixar anar aquest home. O que vol fer-nos creure que algú amb poder està sempre per damunt de qualsevol treballador. Els anomenen respectables...

Nascut l'any 1949 a França, director del FMI durant gairebé quatre anys, membre del Partit Socialista, professor de la Universitat de Nancy, ministre de comerç exterior durant dos anys i d'economia durant dos anys més. Diputat, suplent d'alcalde i, segons ell, socialdemòcrata. Es va casar l'any 1967 i va tenir tres fills. I es va tornar a casar a mitjan anys vuitanta i encara va tenir una filla més. L'any 2007 va voler ser candidat presidencial, tot i que el va guanyar Ségolène Royal. I en aquella campanya, quan creixia la seva fama de ser molt molt fogós, li van preguntar: 'Vostè, que té fama de ser un seductor, té por de com aquests rumors puguin afectar la seva vida pública?' I ell va respondre: 'Aquesta és una arma que jo mai no faria servir'.

Homes com ara Berlusconi, Polanski etc., no haurien de tenir dret a sortir-se'n per ser qui són

I avui jo li contestaria: no és una arma (capsigrany), és un delicte. Shame on you, Dominique Strauss-Kahn! N'estic molt i molt farta dels violadors, assetjadors i consumidors de prostitució i xarxes de pederàstia famosos. Ho trobo molt més indignant del que ja indigna una agressió sexual. ¿Ministre, culte, pare de quatre fills, candidat presidencial, a punt de ser escollit en les properes eleccions franceses? I què? Aquest home és molt més impune que tots nosaltres, però no menys culpable. Fins i tot, diria, que ho és una mica més i tot. Abusar del poder per menysprear hauria de ser un delicte extra. I homes com ara Berlusconi, Polanski i tants d'altres que estan emparats per una mena de corona falsa que els fa més poderosos que les seves víctimes no haurien de tenir dret a sortir-se'n per ser qui són. Perquè no són aquestes persones que se'ns mostren, sinó persones malaltes de supèrbia i afectes a un masclisme dels quals sembla que no ens podem escapar.

Però sí que podem. Ell pot pagar advocats, oferir un tracte, endarrerir el procés, gastar molts i molts diners a desacreditar una dona treballadora que l'acusa d'intent de violació i agressió. Tot i que ella té una cosa a favor: és un testimoni, no és l'acusació. L'acusació és del poble dels Estats Units contra l'exdirector. Ella no ha de contractar un advocat ni ha de buscar la manera de pagar-lo. Ella ja té prou feina. Perquè més enllà de les teories i les caramboles que pot fer aquest senyor per canviar el focus d'atenció, de la roba de la seva dona aconsellada per un assessor d'imatge (la seva dona, amb el cor a la mà: quina vergonya!), i de les columnes i columnes que surten aquests dies al diari, les imatges, els vídeos, les teories i els talls de veu, hi ha una dona que ha estat agredida. Que pateix. Així que em sumo a les protestes de les treballadores al davant dels jutjats. Les admiro molt més, les respecto molt més i les aplaudeixo molt més que a cap poderós que es creu que el món és casa seva. Salvi o no salvi l'economia europea.