Público
Público

El somni d'un taller d'estiu

Un grup de joves en risc d'exclusió social arregla bicicletes per enviar-les a professors de Malawi

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Es veu que va ser un jove senegalès qui va acabar engrescant la resta del grup. Només va caldre que recordés la seva infància, quan, al seu país de naixement, havia de caminar cinc quilòmetres cada dia per poder anar a l'escola. Aquell record va il·luminar per art de màgia la vintena de bicicletes velles i inservibles que esperaven en un costat del taller. Diferents entitats les havien recollit sota la promesa que serien reparades i enviades a Malawi per l'ONG Active Africa. Professors i activistes de l'organització serien els qui les farien servir.

Ara, les bicicletes estan viatjant en un contenidor ple a vessar en algun buc de càrrega que dóna la volta a tot el continent africà. Amb sort, arribaran a la seva destinació a l'octubre, perquè aquestes, almenys, no eren només per a l'estiu. Però els nou joves que escoltaven el senegalès van acabar la seva feina al mes de juny, quan van encabir l'esforç de quatre mesos de treball en una furgoneta al Gòtic. Era el punt final de la seva implicació en el projecte i un punt i a part en el seu futur.

Els joves mecànics participaven en uns tallers per entrar en el mercat laboral

'Aquests nois moltes vegades tenen el desig mort, perquè creuen que no són prou per a aquesta societat', explica Javier Pérez, un educador de la Fundació Èxit de l'Escola Pia Calassanci, encarregada del projecte, sobre els improvisats mecànics. En aquesta iniciativa, les bicicletes, com el taller d'electricitat o el de reparació de motos del mateix centre, és només un instrument motivador i per veure o aflorar les habilitats dels nois que reben la formació, que busquen una altra oportunitat per entrar en el circuit formatiu i, posteriorment, el laboral.

Hi ha un element comú en tots ells. Tenen entre 16 i 18 anys i es troben en el fil de la navalla de l'exclusió social. Moltes vegades immigrants, moltes vegades de famílies desestructurades. Sempre nens del carrer. Que assisteixin al programa demostra, potser, que es resisteixen a creuar de manera definitiva la frontera.

Tots ells asseguren que volen treballar. Almenys això és el primer que acostumen a dir quan fan l'entrevista per accedir al programa. O com diu Joan Prat, coordinador de l'Escola Pia Calassanci, 'el que volen és tenir diners, com els altres nois de la seva edat'. I així és. Com una motivació més, i amb un seguiment tutoritzat, aconsegueixen la seva remuneració, perquè sàpiguen que la seva feina té premi i puguin estar orgullosos. Res de l'altre món. Una beca de 30, 45 o 60 euros, i sempre que les coses vagin bé. 'És un instrument pedagògic perquè el jove segui amb el monitor i faci un balanç de com avança', explica Prat.

El curs beca els nois, fracassats en la seva trajectòria acadèmica anterior

No sempre és així. 'Sempre n'hi ha alguns que es perden pel camí', admet Prat, que explica que tots els alumnes han fracassat per la via de la formació reglada. És per això que la Fundació Èxit intenta donar la volta a la situació, oferint un programa formatiu que escapa de les perversitats dels centres normals: 'Hi ha gent que necessita un itinerari més llarg o diferent, però avui en dia tothom demana resultats a curt termini', reflexiona amb to crític Prat.

Arreglar bicicletes amb l'objectiu de portar-les a Malawi és només una part de potenciar aquesta formació preocupacional. També simulen que treballen en una empresa per conèixer com en funciona una de veritat i es treballen altres matèries com el llenguatge i el càlcul, o la informàtica. Un cop han assolit els objectius, en una segona fase, passen a altres cursos més especialitzats en els seus interessos i després, ja l'última etapa, fan pràctiques en empreses on, si les coses van bé, hi ha un alt grau d'inserció.

Primer, però, han de superar determinades fases personals. Una és tornar a agafar l'autoestima, malferida pels constants cops amb el fracàs. 'El que era inabastable ho veuen assumible', diu Pérez, que, en el fons, els admira: 'És que jo no sé si hauria estat capaç de sobreviure en la seva situació'. Arriba a ser tan vertiginosa la seva recuperació en alguns moments, que l'educador recorda que 'moltes vegades creuen de sobte tant en ells mateixos que els has d'agafar i tornar-los a posar de peus a terra'.

Un altre és que sàpiguen què volen ser de grans el dia de demà. I aquí, Pérez també hi posa de la seva part: 'No m'estranya, si ni jo sé el que vull'.

'A veure a qui toca aquesta bicicleta', va dir un dels joves quan en van enllestir una, en una afirmació que, almenys, donava un valor de futur a la seva feina. Doncs sí. A veure a qui toca. Aquesta i les del pròxim grup. Sempre que no s'acabin els recursos.