Público
Público

El Sónar fa soroll de Barcelonaal Brasil

La Chambre des Machines experimenta amb el so industrial com a cloenda del festival de música avançada

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Última jornada al Sónar de Dia. La catifa verda es caragola bruta i cansada sobre els seus extrems. Desenes d'ulleres de sol Rayban de colors cridaners amagant ulls derrotats diuen clarament que als seus portadors els queden les piles justes per aguantar només unes hores, amb uns Chemical Brothers al Sónar de Nit inclosos com un dels grans reclams. El Sónar fa soroll, de Montalegre a la plaça Universitat, de Barcelona i la Corunya a Berlín, Londres o el Brasil perquè és una referència mundial, un so amb ressò.

Però per soroll en majúscules, allò que s'entén realment com a soroll, el que van oferir dissabte al vespre al SónarComplex, dins el Sónar de Dia, una d'aquelles formacions que fa que el subtítol Festival de Música Avançada tregui de veritat les dents i mossegui. Es diuen La Chambre des Machines i són dos músics i compositors canadencs, Nicolas Bernier i Martin Messier. Vestits de negre i amb un look molt més seriosot que els seus espectadors, es posen en un escenari on hi ha projeccions i dues capses. La de Bernier té una estructura de fusta. La de Messier sembla de vidre. L'interior de totes dues és força semblant. S'hi acumulen objectes metàl·lics que són o recorden coladors de cuina, aparells per batre, una cadena de bici, una mena de vareta cargolada amb la qual en altres circumstàncies obriríem una ampolleta de vi, llistons, carcasses, panys, despertadors, altres objectes no identificats i unes barres de ferro o fusta que quan les mouen fan que tota la ferralla agafi vida i soni.

Bernier i Messier fan girar màquines, capses de sorpreses musicals i úniques

Però sense dings ni dongs, amb un so tan industrial que qui no els ha vist mai creu que en algun moment sortirà algun producte exportable d'algun coi de forat. Interessant? Sí. Per la màgia del ritme, la repetició i les imatges projectades, arriba un moment en què el so es torna seqüencial i hipnòtic i l'esforç de Bernier i Messier per fer girar aquelles màquines és meritori d'un aplaudiment. Però una bona banda sonora per què quan? On? Doncs mai i enlloc, si no és al Sónar o en algun espai similar on es tinguin les orelles i l'ànim ben oberts per sentir precisament això: experiments.

Quan acaba l'actuació, després que el públic es mogui cap a Kid Koala havent fet abans una foto amb l'iPhone a les poderoses màquines, Nicolas Bernier baixa a fer un cigarret. L'acompanyem. Quan ha durat això? '27 minuts. Suficient. Una vegada vam fer 40 minuts i vam cansar tothom', diu. Quin sentit té això vostre? 'Volem crear música electrònica però en què puguis sentir un component humà al darrere. Tots dos som músics i tots dos toquem també la bateria i som molt físics', afegeix.

Heu fet vosaltres les capses, pregunto. 'No! Les ha fet un amic nostre, Alexandre Landry, que és un crac en això i que és fuster'. Però reconeixen que no es podrien guanyar la vida fent soroll. 'No, no podríem. Fem moltes altres coses com a compositors i músics, cadascú per la seva banda', explica. I, finalment, intento esbrinar el perquè de tot plegat. Bernier comenta que el que fan és un homenatge a Luigi Russolo, un pintor i compositor futurista que, inspirat en la civilització industrial, va inventar a començament de segle una màquina per fer sorolls, l'intonarumori.

Com el Sònar, una capsa de sorpreses. Fins l'any que ve.