Público
Público

Sota els fils d'un cabaret cultural

El titellaire Jordi Bertran mostra set visions poètiques de la vida a través de set personatges entranyables

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

No és màgia. El que fa Jordi Bertran amb els seus titelles és art. I encara més: és cultura. 'És un cabaret cultural', proclama, orgullós, del seu espectacle Antologia, que ara està en cartell al Círcol Maldà però que es va estrenar el 1987 i continua el seu repertori (més de 20 anys de gira pels cinc continents!). Estructuralment parlant, no és altra cosa que això, un cabaret. Igual que al music hall hi actuava una vedet, després un malabarista, seguit d'un ventríloc o un cantant, aquí hi actuen el pintor surrealista Dalí, el trompetista Louis Armstrong, el faquir Raixic, el pallasso Toti Tipon, el músic Pau Casals, el professor alquimista Pep Bou i un esquelet rocker. 'No és un cabaret sensual o eròtic, sinó un cabaret cultural', insisteix el creador.

No hi ha, doncs, fil conductor. Només fils que donen vida a personatges que s'interpreten a si mateixos i amaguen una ideologia. 'La meva preocupació principal és que el personatge visqui, que sigui una persona gairebé', diu l'artista. 'Brossa em deia que Dalí no mereixia estar en el meu espectacle', recorda Bertran, que no va fer gaire cas al poeta. 'Suposo que Brossa, home d'esquerres, considerava que Dalí era un pesseter'.

'El pallasso trenca normes ètiques sobre el que és correcte i incorrecte'

Són personatges que, des de sempre, han atret el seu creador. 'Els he admirat i reconec que en algun moment de la meva vida m'hauria agradat ser ells', diu. Hi ha titelles de paraula i titelles de música. 'No m'agrada barrejar música i paraula. Crec que la música i la paraula acompanyen el gest, però cadascú per la seva banda', explica Bertran.

Dalí és dels que parla. El pintor surrealista ens mostra la seva cara més onírica: dóna la benvinguda al públic assegut al seu sofà en forma de llavis de Mae West amb un discurs que Bertran ha elaborat a partir de textos de l'artista.

'Brossa em deia que Dalí no es mereixia estaren les meves obres'

Louis Armstrong és pura música. El seu cèlebre When the saints go marching in, acompanyat d'un simpàtic cor vocal, omple la cara del titella, i el faquir Raixic sorprèn clavant-se agulles i fent moviments impossibles per a un faquir qualsevol (no per a un de sostingut amb fils...). A Pep Bou, Bertran li deu molt: 'Va ser qui em va obrir més portes', recorda. Amb música de Vangelis i de Vivaldi, el titella de l'alquimista recrea els seus mons onírics de les bombolles de sabó. 'És el número més complicat i potser el més espectacular, perquè el ninot fa realment bombolles'.

Pau Casals, amb el seu vio­loncel, fa un cant a la pau: mentre sona El cant dels ocells, un fil blanc que surt de l'instrument del compositor s'acaba convertint en el colom de Picasso. Tanca el xou l'actuació de l'esquelet rocker, que, sortint d'un taüt al ritme frenètic del grup de heavy metal AC/DC, balla sobre una bola del món, l'abraça i s'hi asseu al damunt, amb tota la càrrega simbòlica que això comporta.

Però enmig d'aquesta antologia bertraniana, hi ha un setè personatge: el pallasso. El clown Toti Tipon. 'El meu àlter ego', confessa Bertran. Tots ho són, en un cert sentit, però aquest 'ho és una mica més'. En part perquè va ser la primera marioneta que va construir, el 1981, juntament amb la del faquir, i en part perquè, si hi ha un món que des de sempre ha fascinat Bertran, aquest és el del clown. 'He treballat amb Tortell Poltrona barrejant titelles i clown, he fet números clàssics i he participat en espectacles a l'Ateneu de Nou Barris. 'El pallasso em permet manifestar-me', diu ara Bertran. 'Crec que, conversant amb el seu tamboret verd, trenca normes ètiques sobre el que és correcte i el que és incorrecte: fins i tot fa un poema onomatopeic, i es tira pets'.

El pallasso representa, d'alguna manera, el que Bertran vol transmetre amb els seus espectacles. No només amb Antologia, sinó també els que ha fet durant tota la seva carrera. 'Potser els personatges més nous són més amables que els primers, perquè, com és lògic, reflecteixen la vida, l'entorn, el moment'.

La crítica social és molt present en l'obra de Bertran. Aquest espectacle és dels que conté menys càrrega crítica: 'És oníric, poètic, tot i la peça heavy i els pets del pallasso, i que el colom de Picasso és prou eloqüent'. L'avar, de Molière, o L'alè dels fils (que abans es deia Ofèlia) són funcions més directes. Hi ha personatges més actuals, com l'amic Clandes, un sense papers que balla per guanyar-se el pa; un Bin Laden que penja d'un avió o una Édith Piaf que sorgeix dels baixos fons de París.