Admeto haver passat de gairell per l'obra de Josep Termes (tot i la impressió d'obres com ara Misèria contra pobresa o la clàssica Anarquismo y sindicalismo), però la seva figura, i sobretot el seu discurs, tenen una actualitat notable. La seva voluntat de desmuntar el poderós tòpic (viu sobretot a les esquerres marxistes) que el catalanisme era burgès i el moviment obrer es feia en castellà va topar amb tota mena de resistències. Però, per dir-ho d'alguna manera, el dossier Termes serà, sens dubte, un tema central del nostre futur pròxim. Es tracta de veure i analitzar com, en la gràfica catalana, es creuen les ordenades dels drets nacionals amb les abscisses de les retallades i el neoliberalisme. ¿Són dues lluites paral·leles que no es trobaran mai dins els eixos cartesians de la política catalana? ¿O es tracta d'allò que en geometria en diuen un espai vectorial? Un punt de conflicte d'on surten moltes línies de descontentament. Ja ho veurem. El cas és que la malfiança i el recel entre els dos eixos temàtics de discussió política, que podríem resumir de mala manera com a país i classe, són tema d'una actualitat evident.

Recordem que, en el moment àlgid de l'acampada del 15-M, l'enraonada proposta de declaració a favor de l'autodeterminació dels pobles va trobar una significativa resistència entre aquells que veuen en el tema nacional un afer burgès. O més encara: una mena de teatre de putxinel·lis bastit per distreure el poble de l'espoli econòmic. Els moviments socials clàssics, crec jo, no han fet bandera de la catalanitat per protagonitzar una integració normal i activa en el teixit del país. I ara, amb la campanya engegada per les forces imperials contra la immersió, ens trobem de nou amb el dossier Termes sobre la taula: fer costat al Govern per la llengua o enfrontar-nos-hi per les retallades?

Els moviments socials clàssics no han fet bandera de la catalanitat per integrar-se en el país

Un altre vessant d'aquesta gràfica perversa ha estat molt ben analitzada aquests dies. Toni Soler a l'Ara de diumenge i Antoni Puigverd a La Vanguardia d'ahir van encetar un nou gènere elegíac que podríem batejar com la dolça melangia socialista, o el PSC com a coixí contradictori que feia el paper de mantenir les masses treballadores castellanoparlants a prop (seduïdes fins a cert punt) pel catalanisme, encantades amb aquella suau musiqueta que tenia l'ascensor social quan funcionava. Com va resumir el més gran dels nous monologuistes del país, Jordi Pujol: 'Que les Catarres es casin amb les Jenifers'. La implosió del PSC, segons aquests analistes de fi olfacte, permetrà que el lerrouxisme torni al país amb força de la mà del PP i el seu programa intel·lectual resumit en la quiratada màxima: 'Yo soy español, español, español'.

De fet, les lluites emancipatòries, tant si són del capitalisme com de qualsevol imperialisme cultural, tenen la mateixa gramàtica (o narrativa, com diuen ara els moderns).

Cal trobar, això sí, els canals cooperatius que les puguin posar en sincronia. Fins i tot dins d'un mateix. Perquè crec que ningú no em considerarà massa marcià si confesso que els dies parells trec l'estelada i els senars aixeco el puny amb ànsies col·lectivistes.

Així que, sense el catalanisme tou i confortable del PSC, i amb un doble eix d'atacs (com a catalans i com a menestrals), la tasca política de recuperar Termes es torna d'urgència. Tot i que les urgències a Catalunya no tinguin ara gaire requesta.