La ministra d'Afers Exteriors espanyola, Trinidad Jiménez, va anunciar fa uns dies que, en compliment amb la nova Constitució marroquina, que permet el vot dels residents espanyols al Marroc, els marroquins residents a Espanya podran participar en les eleccions locals.

La mesura ha rebut crítiques al nostre país per part de personalitats destacades a les quals sumo la meva veu. Jo també estic en contra que només puguin votar els súbdits del príncep dels creients. Sóc del parer que els residents en un lloc tenen tot el dret de poder decidir el destí de la seva comunitat. Però temo que les queixes que han fet públiques tant l'alcalde de Salt com aquella periodista que crida tant tinguin la mateixa perspectiva que jo.

Si un immigrant paga impostos i ho fan, és lògic que tingui dret a decidir l'ús dels seus diners

Jaume Torramadé (CiU) va dir a TV3 que el vot marroquí 'augmentarà les diferències i farà la gestió més complexa' i va retratar un mapa polític de la seva ciutat totalment apocalíptic: 'A part dels partits tradicionals, hi haurà quatre o cinc regidors de PxC i tres o quatre d'un partit promarroquí, i aquesta situació no serà gens bona, generarà més conflicte'.

La visió de Pilar Rahola, òbviament, oscil·la entre escenes de la Primera Croada i una transformació immediata de Catalunya en una mena de barriada de Kabul governada per aiatol·làs socio­pàtics. Estic convençut de la bona intenció del senyor Torramadé, que prou feina té a governar Salt, una ciutat on els efectes brutals de la crisi i les retallades de serveis públics (i no l'origen de la població) són problemes de primer ordre. Per aquest motiu goso dir-li amb tot l'afecte que la seva aversió al vot popular no té gaire sentit històric.

No taxation without representation. És a dir, no hi pot haver impostos sense representació. Sense vot. El reverend Jonathan Mayhew va pronunciar aquesta frase durant un sermó en una església de Boston el 1750. Quinze anys després, James Otis la va difondre i la frase va acabar sent una de les idees força que van portar els Estats Units cap a la independència. Si un immigrant paga impostos i ho fan, a despit dels rumors, és lògic que tingui dret a decidir l'ús dels seus diners. El vot porta problemes, és cert, sobretot a qui no en té. Per això, creure que el sufragi derivarà en la creació de partits ètnics és, com a mínim, agosarat. Al principi de la Generalitat restaurada, el Partit Andalusista també va provar d'explotar aquest criteri, però ben aviat els catalans d'origen andalús van votar segons les seves idees i no obeint la seva sang. Els marroquins que votin ho faran també pels mateixos criteris que els catalans de soca-rel: una gestió enraonada de la seva ciutat.

No vull pensar quina seria l'opinió de Torramadé, Rahola e tutti quanti si, en lloc de la dolça Catalunya, haguessin viscut en el Mississipí dels anys cinquanta. Allà, el White Citizens' Council va ser creat per oposar-se al vot dels negres amb discursos que tenen certa ressonància amb aquest nostre. El vot negre portaria problemes de gestió i faria que els partits només per a negres trenquessin la convivència. I és cert que van aparèixer els Black Panthers i la Nació de l'Islam, però avui dia ningú no gosaria dir que el vot negre és un problema. D'aquí 40 anys, la pitjor desgràcia del vot immigrant serà que, potser, un tal Barack Hussein Puigcoll arribi a presidir la Generalitat. Ves quin problema.