Público
Público

De Weimar a Badalona

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Em permetran que els recomani dues novetats que poden ajudar a analitzar, encara que sigui de manera esbiaixada, el més que preocupant fenomen de la xenofòbia política. El primer és un clàssic de la història de les idees que s'edita ara gràcies a l'editorial Paidós. Es tracta de La cultura de Wei­mar, de Peter Gay. Gay, nascut a Alemanya com Peter Frohlich, va haver de fugir dels nazis i va dedicar la seva obra a analitzar com va ser possible que el programa de la Il·lustració derivés en aquell dalta­baix. A La cultura de Weimar, Gay analitza com, en el llenguatge quotidià d'aleshores, es va instal·lar la idea heideggeriana de la importància de la voluntat. La superioritat de l'acció per sobre de la moral o la compassió. Un llenguatge que convidava, tot pervertint Nietzsche, a exercir la força i el domini sobre el dèbil.

L'altre llibre que vull recomanar és Programados para triunfar (Tusquets), de Michela Marzano. Marzano és una brillant filòsofa francoitaliana que treballa el tema del cos i el seu lloc dins l'ètica i l'economia. El llibre de Marzano sosté la tesi que el llenguatge del món dels negocis, sobretot el dia­lecte del management i el màrqueting, s'ha escolat fins a les nostres vides particulars. Avui dia, la patuleia de vividors que es dediquen al coaching i similars aconsellen que ens veiem a nosaltres mateixos com si fóssim una empresa, i que visquem els nostres afectes i ambicions com objectius trimestrals que presentarem en un balanç d'accionistes. D'aquí surten aquestes frases que conviden a gestionar la nostra vida. A reinventar-nos com si fóssim la Pepsi Diet i, sobretot, a competir i piconar el proïsme en tots els àmbits de la vida.

S'imposa el llenguatge empresarial i els amenaçats comencen a creure que només la força els treu la por

Què poden tenir a veure aquests dos grans pensadors amb un tòtil com és Albiol? Molt. Perquè aquesta crisi i la dels anys trenta comencen a oferir tèrbols paral·lelismes. Per exemple, en l'exaltació dels guanyadors, dels líders d'aquell que és gran i poderós. Per altra banda, tenim la burla, sota el malnom de bonisme, de tota compassió, de tot dubte sobre el contingut ètic del nostre sistema. I per altra banda, la gent, segons Marzano, comença a interioritzar l'egoisme i el lucre propis de les empreses, i arracona la vida comunitària i la generositat.

Aquest doble procés, tal com va passar a França amb el Front Nacional, ha reeixit entre els antics votants socialistes. Sempre es parla de la por a l'atur i de la crisi dels serveis de l'Estat del benestar com dos dels factors decisius d'aquesta traïció. Però aquests llibres ens fan anar una mica més enllà. La socialdemocràcia, en algun moment del segle passat, va decidir adoptar el discurs del capital sobre la competència. Els obrers, en lloc de ser solidaris entre ells, havien de ser competitius. En lloc de l'agermanament del proletariat, s'havia de cercar l'excel·lència, que és la paraula moderna per descriure allò d'agradar a l'amo. L'internacionalisme, base de tot pensament socialista, va ser arraconat per la ferotge lluita pels recursos. Com diu Marzano, el treballador adopta el llenguatge de l'empresari. Com ja va descriure Gay, els amenaçats comencen a creure que només la força els pot treure la por. I així, els racistes, amb una combinació d'arguments empresarials (no podem destinar recursos a tothom) i voluntaristes (que es fotin els pobres), dibuixen el perfil d'un nou prefeixisme. Tant de bo vagi errat.