Público
Público

DÍA DE LA HISPANIDAD 12 d'octubre: de l'unionisme ''de diumenge'' a la por d'Hogar Social

Crits de ''¡Viva España!'', ''¡Viva el rey!'' i ''¡Viva la guardia civil!'' han agrupat a milers de persones al passeig de Gràcia de Barcelona, de manera festiva i pacífica, seguits per una cua d'organitzacions d'extrema dreta que han desplegat pancartes i músculs sense cap impediment.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

La ultradreta dóna suport i es fa visible a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana / Javier Borràs

Fa uns dies que al meu barri les banderes espanyoles han aparegut com bolets que desafien la gravetat, penjant de façanes que abans estaven gairebé buides o amb algunes estelades, a les que ja no hi parava atenció.

No hi ha -per dir-ho delicadament- gaire tradició massiva de celebrar el 12 d'octubre a Barcelona, però quan surto del metro de Passeig de Gràcia al costat de dues famílies carregades de banderes espanyoles, ja veig que -com a les façanes del meu barri- la ciutat en la que he crescut ha mutat de nou. De camí cap a la Pedrera, on suposadament comença la manifestació patriòtica convocada per Societat Civil Catalana (i altres organitzacions) desenes de famílies, avis, joves supermans amb la rojigualda i parelles d'aspecte hipster pugen abraçats a la seves banderes.

Aturo a treis noies i parlo amb una d'elles, la Judit:

- Per què vens a aquesta manifestació?

- Porque estoy orgullosa de ser española y catalana, y con todo lo que está pasando…

- Havies celebrat abans un 12 d'octubre?

- Es la primera vez, ahora es más importante que nunca.

- Quin es el teu polític preferit?

- Pfff, ninguno…

- I el que menys…?

- ¡Todos! Rajoy, Puigdemont, Junqueras…

Continuo pujant i parlo amb una senyora vestida de diumenge, amb una petita rojigualda de plàstic a la mà:

- Yo cada año celebro el 12 de octubre. Sabes, tengo familia en la guardia civil y en la policia… ¿El mejor político? Ay, esto de la política… No sé, estoy en blanco.

Després de xerrar amb aquest parell d'unionistes tan amables, el xaronisme comença a augmentar. Un grup de nois criden com si estiguessin a un camp de futbol: ''¡¡Viva las mujeres guapas y españolaaas!!''. Segueixen pujant i cada cop que veuen una furgoneta de Mossos esclaten a crits: ''¡El 1 de octubre nos dejásteis tiraos!'', ''¡¡Trapero al talego!!''.

Manifestació a Barcelona per reivindicar l'espanyolitat de Catalunya / EFE

La resta de gent camina xerrant, molts d'ells vestits amb polo, camisa o vestit. Però la varietat és general: hi ha des de gent amb estètica neo-hippie, passant per pijos de manual -sembla que torna el polo amb jersei lligat al coll- i famílies de classe mitjana vestides de Zara i H&M.

Arribem fins el començament de la manifestació, on polítics del Partit Popular i Ciutadans agafen la pancarta principal. Per darrere onegen milers de rojigualdas, encara que també està de moda la que porta un cor que inclou la senyera i la bandera de la Unió Europea. Per si algú se l'ha deixat, desenes de venedors pakistanesos i africans no paren de vendre'n, i en treuen més sense parar. Per davant meu creua una gegantina bandera espanyola, agafada per desenes de persones. Els crits més populars: ''¡Yo soy español, español, español!'', ''¡No nos engañan, Cataluña es España!'', ''¡No somos fachas, somos españoles!'' i ''¡Puigdemont a la prisión!''.

La cua sinistra

Però si pujo encara més, les àvies de diumenge, les families de supermans o els pijos de polo blau donen pas als caps rapats, les samarretes amb creus gamades i els músculs tensos i tenebrosos. Entre la primera part de la mani i aquesta cua es crea un semi-buit de gent, donant a entendre que la manifestació està unida però no tant. Veig un grup de skinheads amb una pancarta que posa ''Generación Identitaria''. Passa un home pel meu costat i diu a la seva parella en veu baixa: ''Siempre nos tiene que venir algún imbécil, identitarios…''. Però a banda d'aquest senyor, ningú critica ni aixeca la veu contra l'extrema dreta. No hi ha ningú que els assenyali, ni els intenti fer fora. Saben que fan por, i tenen els bíceps preparats per esclafar qualsevol dissidència. Abans portaven camises blaves, ara tatuatges i samarretes arrapades.

En aquest mateix segment final, els militants de Plataforma per Catalunya han aixecat una gran pancarta. Onegen la bandera de la Creu de Borgonya i la del Sagrat Cor -utilitzada per l'extrema dreta en les seves manifestacions-, i hi ha gent amb la típica boina dels carlins o de la Legión. Sonen tambors militars, i una altra pancarta apareix: ''NO PARAR HASTA CONQUISTAR''. Totes les O de la frase tenen un objectiu de franctirador a dintre. M'arriba olor a porro i veig alguns d'ells amb llaunes de cerveses a la mà.

I darrere de tots aquests, la pancarta més gran de totes: ''Hogar Social''. L'organització neonazi obre una bengala vermella que omple de fum el cel, i aguanten un cartell on es llegeix: ''Esta es nuestra tierra, hay que defenderla''. Faig un parell de fotos amb el mòbil, i un d'ells surt del grup i es posa a prop meu. Cada cop que em giro, el veig mirant-me. Marxo. Saben que han vingut a fer por.

¡¡¡España es irrevocable!!!

Arribo a Plaça Catalunya, on milers de persones criden davant la gran pantalla que hi ha situada al mig. Comencen els discursos de la gent, però abans de tot el presentador diu que ''rechazamos explícitamente todas las organizaciones que no respetan los derechos democráticos''. No concreta quines. Els ponents comencen les arengues, entre crits de ''¡TV3 manipuladora!'' i ''¡Puigdemont se ha cagao!''. El que desperta més fervor (segurament perquè crida com si se li escapés el cor), és l'empresari Josep Bou, que quan parla d'Espanya sembla que parli de la seva nòvia:

- ¡¡Pertenecemos a la nación más hermosa de la tierra!!

(Crits extasiats del públic)

- ¡¡Como en España no se come en ningún sitio¡¡

(Eufòria total)

- ¡Fuimos el primer imperio global, y el único! ¡Colonizamos América y los hicimos nuestros súbditos, y no nuestros esclavos!

(Aplaudiments ensordidors)

- ¡¡Hemos dado la sangre por nuestra tierra!!

(Udol massiu)

- Os diré una cosa… ¡¡¡España es irrevocable!!!

(Orgasme col·lectiu)

Acabats els discursos, la gent es mira feliç i va marxant a poc a poc. La seva boca i panxa estan plenes de patriotisme, encara que ja és hora de dinar. Sortint de la plaça, giro la mirada i veig una pancarta gegant a la cantonada amb Passeig de Gràcia: ''HOGAR SOCIAL''. Estan tranquils, amb els músculs entrenats, sense que ningú se'ls hi encari o els hi digui res. Suposo que molta gent que ha participat a la manifestació simplement intenta ignorar-los. Però jo marxo amb por, perquè comencen a veure que els carrers poden tornar a ser seus.