Público
Público

Està acabant la gentrificació amb els bars de tota la vida?

Passegem pels bars més icònics de la ciutat de Barcelona als barris que més han patit la transformació de la ciutat. Pot Barcelona mantenir l'essència del bar de sempre, com a centre de cohesió social, o està destinada a l'homogeneïtat de la globalització i el "progrés"?

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Imatge de la Rambla de Barcelona - EFE

"Aquells cuiners que encara cuinen amb orgull i van cada dia al mercat, aliens a les modes, em recorden als vells pistolers de les pel·lis de Sam Peckinpah. Viuen d'esquenes al capitalisme, no volen menjar-se el món ni somien amb obrir franquícies i contractar equips de màrqueting. Són una mica com molts de nosaltres". Ho diu el periodista de Time Out Ricard Martín, autor del llibre Barcelona a peu de porc. Un recorregut per les cases de menjars de la ciutat, bars de sempre, els pocs que queden ja, als quals és impossible no estimar "perquè són la resistència, perquè han aconseguit que la tradició sigui revolucionària".

Rafel, Bodega Can Ros, Bar Andalusia... són alguns dels 47 establiments del llibre que continuen oberts lluitant contra l'adversitat en una ciutat que, d'alguna manera, "els empeny a tancar", en paraules d'Iñaki García, responsable d'El Lokal, l'espai llibertari del Raval que durant els últims anys ha vist tancar "un bon grapat de bars gallecs, els típics bars sense pretensions de menú barat que no han pogut continuar oberts quan va acabar la moratòria de la Llei Boyer". García té molt clar quin nom rep això: violència. "No tanques perquè vols, t'expulsen per la força". I parla de violència, a més, en un doble sentit. "D'una banda s'expulsa del barri l'immigrant que ha currat tota la vida com un burro, i es fa mitjançant la coacció, la pressió i el mobbing. D'una altra banda es deixa sense espais de socialització gent que, en barris com el Raval, ha tingut una vida molt dura".

García parla del Raval, un barri que coneix molt bé, però aquesta pèrdua de referents és extensiva a altres barris com poden ser Sant Antoni, la Barceloneta o el Poble-Sec. "On socialitzen ara els col·lectius més desafavorits? Què ha passat amb la figura del bar com a centre social? Allò que anomenen lliure mercat però que hem de començar a anomenar especulació no només té conseqüències devastadores en el pla econòmic, sinó també des del punt de vista de la psicologia social", conclou García.

El cofundador del moviment Slow Food Barcelona i copropietari del restaurant vegetarià Rasoterra, al Gòtic, Daniele Rossi, ho confirma: "Ja no venen veïns al restaurant. Al Gòtic els veïns han marxat". Ricard Martín hi coincideix: "La gentrificació que es viu a barris com el Born o el Passeig de Sant Joan produeix un curiós efecte d'atrinxerament: de sobte entres al Transatlàntic o al Sant Joan i et trobes amb tots els aborígens que no són a les barres de ceviches".

La primera a fer servir el terme gentrificació va ser la sociòloga britànica Ruth Glass, el 1964, per fer referència als canvis que es van viure en alguns barris de Londres amb l'arribada de nous veïns. "L'esquema de la gentrificació sempre és el mateix", explica l'arquitecte i urbanista Rodrigo Vargas, professor de la Universidad Europea de Canarias. "Partim d'un barri marginal on comencen a instal·lar-se okupes i joves amb un poder adquisitiu baix però amb interessos culturals per sobre de la mitjana deprimida. El barri millora, els veïns estan contents, es creen nous serveis... El barri esdevé atractiu i comencen a arribar-hi determinats sectors amb més poder adquisitiu, sobretot professionals liberals i artistes".

És en aquest moment quan té lloc una tercera onada d'habitants. "Comença a arribar-hi gent amb més poder econòmic que els anteriors: advocats, petits empresaris, gent del món financer. Els agrada el carisma del barri però no volen soroll, es comencen a obrir botigues gourmet, supermercats bio... Tothom participa d'aquesta millora fins que ha de marxar", explica Vargas. Només cal fer una ullada als preus del metre quadrat en determinats barris per comprovar quines són les zones de Barcelona més afectades per aquest fenomen i com la bombolla, lluny de mantenir-se, no fa més que créixer. Al Raval, el preu mitjà de venda el 2013 era de 2.614 €/m2, i el 2016 de 3.251 €, segons dades de l'Ajuntament de Barcelona. A Sant Antoni, s'ha passat de 2.926 €/m2 a 3.817 €, i a la Barceloneta de 4.212 a 4.683 €/m2.

Segons Vargas, un bon exemple d'una actitud comuna als habitants dels barris més gentrificats del món –"el paradigma és Covent Garden, i a Espanya Chueca i el Born"– és que "ploren quan tanquen locals de tota la vida que no han trepitjat mai". És el cas, segons Vargas, de Casa Leopoldo, un restaurant mític que va tancar el 2015 i rere la seva porta va deixar milions d'històries llegendàries sobre aquella gauche divine que ja no existeix. El motiu? La crisi i, en paraules de la seva propietària, Rosa Gil, "els clients de sempre s'havien fet grans i les noves generacions ja no venien".

Colmado Quílez és un altre bon exemple, segons Vargas, d'aquesta actitud d'amor-odi envers la gentrificació. "És un lloc pintoresc, a la gent li encanta veure'l, però qui hi entra a comprar?". No ho veu així el propietari d'aquesta botiga de Rambla Catalunya, Carles Lafuente, que defineix el procés de tancament de Colmado Quílez com "traumàtic". Lafuente explica que el local va haver de tancar per "mobbing, per pressió immobiliària, perquè els propietaris no ens deixaven fer res, ens amenaçaven, perquè cap llei no ens va emparar davant la pressió d'una propietat que no va parar fins a fer fora tot l'edifici, i que el va acabar venent a un fons d'inversió".

Quan parlem de gentrificació i restauració sempre pensem en restaurants que tanquen a causa de l'increment dels preus del lloguer. Però no sempre és així. El propietari de Rasoterra, Daniele Rossi, apunta un altre motiu. Ell mateix ha tancat les portes fa poc del seu Bar Seco del Poble-Sec, obert fa dotze anys, quan al carrer Blai encara hi havia comerços i bars de sempre, i la gent del barri sortia a les terrasses. "Els bars de pinxos de Blai són una bomba nuclear: han dinamitat la vida de barri. Han atret un públic poc interessat a la qualitat i han cremat tot el que hi havia al voltant amb una oferta amb la qual és difícil competir, que, a més, repercuteix poc en l'economia del barri".

En un lloc on cada 10 metres hi ha un bar que rebenta preus, "és impossible mantenir un bar que apostava per la cuina ecològica i de proximitat. Ens van fer fora", afirma. Ho explica amb amargor, perquè Rossi ha estat un dels impulsors d'un projecte amb molt bones intencions però que de moment no ha estat possible: convertir el Poble-Sec en el primer barri Slow de Barcelona.

"Tenia contracte de 10 anys, però als dos va començar la pressió"

El Poblenou és un altre barri en creixement que ha vist canviar en pocs anys el seu model de restauració. Un bon exemple n'és el restaurant Floreta, a càrrec del cuiner Xavier Jovells, que va decidir obrir el seu propi local després de tota la vida rere els fogons del restaurant familiar Can Pineda. "Tenia contracte de 10 anys, però als dos va començar la pressió perquè marxés: es volien fer dos lofts i després vendre, o llogar, no vull ni saber-ho, tot l'edifici. Al principi m'hi vaig negar, però la pressió dels inversors va arribar a un punt que vaig acabar negociant una sortida". Jovells assegura que no esperava aquest desenllaç. "Abans era més fàcil muntar un restaurant: ara entre la pressió immobiliària i que un traspàs estàndard costa al voltant de 150.000 €, qui obre un restaurant?". La resposta és senzilla: franquícies, grans cadenes, inversors i, sortosament, encara algun kamikaze.

Vargas, però, treu ferro a un fenomen comú a tot el món. "El món globalitzat comparteix una estètica i uns valors de vida, no podem pretendre que les ciutats romanguin estàtiques als canvis a escala global. És una idea romàntica, però gens racional, pensar que la ciutat pot ser una foto fixa, perquè sempre ha canviat. Resistir-se als canvis és lluitar contra l'essència del progrés", diu. La solució perquè aquests canvis que afecten les ciutats contemporànies no tinguin conseqüències pels més desfavorits passa, segons Vargas, "per unes polítiques públiques fortes". L'urbanista advoca per millorar les polítiques de vivenda pública, de lloguer social i de pressió fiscal.

Rossi coincideix en el fet que les administracions tenen molt a fer. "Necessitem un pacte global entre ciutadans, associacions i administracions per recuperar la nostra ciutat". Iñaki García té clar que aquest pacte ha de comptar amb uns agents tan importants com oblidats en el panorama gastronòmic (i econòmic, i social, i probablement també emocional): els immigrants. "A barris com el Raval, els xinesos amb els bars i els pakistanesos amb els supermercats estan fent aquesta funció de cohesionadors socials que abans feien els immigrants arribats d'altres comunitats d'Espanya amb els seus bars. Treballen de sol a sol, com feien els seus predecessors, i han de poder dir la seva".

Lafuente, de Colmado Quílez, no veu, al contrari, aquesta llum al final del túnel. Ell, al capdavant d'una empresa familiar de diverses generacions, representa aquells petits empresaris que ja fa temps que han donat la batalla per perduda. Quan li preguntem pel futur de la botiga, ho té clar: "Sóc la tercera generació i hi seré l'última. Tot això és una merda...".