Público
Público

ENTREVISTA AMB SUSANA GISBERT "Amb la violència de gènere ens estem equivocant"

Susana Gisbert Grifo (València 1966) és llicenciada en Dret per la Universitat de València, va accedir a la carrera fiscal el 1992 i des de llavors no ha parat. Fiscal a la Fiscalia Provincial de Castelló, a la Secció Territorial de Gandia (València) i a la Fiscalia Provincial de València, on des del 2008 és la fiscal portaveu, càrrec que compatibilitza com a fiscal a la Secció de Violència sobre la Dona i les seccions especials de Jurat, Víctimes del Delicte i Delictes tecnològics.

Publicidad
Media: 5
Votos: 1
Comentarios:

Susana Gisbert fulleja el seu llibre

Els seus dies no tenen 24 hores. Ha estat professora de dret, col·labora en diversos mitjans de comunicació, té bloc propi i participa en altres sobre temes jurídics des d'una perspectiva didàctica, ha guanyat diversos premis literaris de relat curt, com el Primer Premi del Certamen de Narrativa Breu de l'Ajuntament de València en 2009, el Primer Premi de Narrativa contra la Violència de gènere Carolina Planells de l'Ajuntament de Paiporta (València) el 2012 o el Premi de narrativa Dones de l'Ajuntament de Benetússer en 2013, entre d'altres.

"Mar de lija" és el seu primer llibre, un recull d'històries de dones, de discriminació, d'homofòbia basades i inspirades en el dia a dia del seu treball. Tenaç i incansable, no va dubtar per l'autoedició després que diverses editorials van rebutjar el seu manuscrit. El seu col·lectiu tampoc va veure amb bons ulls la seva incursió en el que consideren el món artístic. La seva obra és una vàlvula d'escapament, un manual d'autoajuda per identificar els senyals de la violència de gènere ... Una gota en un mar de paper de vidre en el qual Susana Gisbert no ha deixat de remar ni un minut. Ni pensa fer-ho. En el seu cap i en el paper, es gesta ja la seva segona novel·la.

Perquè "Mar de lija"?

Perquè era una antologia de relats ..., la característica eren dones lluitadores i el tema sempre és discriminació de dones i obstacles, obstacles ... com passen per sobre ... i per això la figura que em semblava més adequada era el mar .. i els obstacles, el paper de vidre ... alguna cosa aspra i difícil.

Com va sorgir la idea?

Jo escric des de fa molt de temps. Em presentava a concursos, n'he guanyat algun. Vaig tenir la sort de trobar-me amb el grup de la generació de Bibliocafé que són escriptors. Fan trobades ... hi ha gent que escriu ..., té novel·les publicades ... i l'editor, Mauro Guillén em va animar. També vaig fer un taller amb Rosario Raro i em va donar suport. Em va ajudar molt sobretot amb el títol. Vaig fer un recull dels relats que em semblaven més bonics. Hi ha premiats i inèdits. A poc a poc va prendre força i va sortir.

Susana Gisbert a les portes de la Ciutat de la Justicia

El llibre està plantejat com relats curts ...

Hi ha microrelats, narració breu, alguna carta, però sobretot són relats breus.

Són vivències personals?

Sempre dic que cap història és real tal i com està explicada. Només una, d'una dona boliviana. La resta són vivències, no hi ha una història sencera però sí la manera de comportar-se, les vivències ... tant a la feina, com a la vida, com a dona.

Potser és una vàlvula d'escapament?

Són dues coses, per una banda una escapada, però també perquè pensava que podia servir a les dones a donar-se compte de la situació i també a la gent, com una forma de fer consciència de la violència de gènere que no sigui una campanya.

És doncs una intenció de sensibilitzar?

Sí, sí, de fet he tingut resposta de dones que no coneixia, i algunes que coneixia em diuen coses com "m'acabo d'adonar que a la meva veïna li passa això". Un cas molt curiós, una amiga meva de molt de temps que em va enviar un WhatsApp: "Acabo d'assabentar-me del que li passava a la meva mare, estava trista, tenia un comportament... i al llegir una història ..."

És fort, no?

Sí, és fort. I també recordo una amiga que treballa amb dones víctimes de violència de gènere que em va trucar i em va dir: "una dona que no hi havia manera de convèncer-la perquè denunciés, una dona de classe mitjana-alta, m'ha dit que ha llegit una història concreta i s'ha decidit a denunciar".

Susana Gisbert amb el seu llibre al davant

Només per això ja val la pena. També hi ha dones maltractades que s'han vist identificades, m'han escrit dient-me que els ha servit moltíssim. Amb això és suficient. Si a més a més a la gent li agrada ... és gratificant, la veritat.

El llibre està adreçat especialment a les dones?

No, no..., està dirigit a tota la gent, però tenim una mica de complex que quan ets una dona i parles de dones sembla que només interessa a les dones, però la violència de gènere i la igualtat és un problema de tots i fins que els homes no s'impliquin no solucionarem el problema. Una societat amb igualtat és millor per a tothom. Hi ha homes ..., el pròleg és de Miguel Llorente un referent en la lluita contra la violència de gènere. L'hi vaig demanar i de seguida em va dir que si.

Has tractat de donar les claus, com si fos un manual d'autoajuda ...

Una cosa que la gent pugui sentir-se identificada o identificar una altra persona o tenir senyals d'alerta de coses que no notem en la vida diària i podem veure senyals que tenim al costat una dona maltractada o una dona discriminada per una altra cosa. També hi ha temes como ara homofòbia, discapacitat, alzheimer...

Quins són aquests senyals?

La tristesa de la qual parlava abans, per exemple, coses com que, de sobte, una persona ja no vol sortir amb les seves amigues ..., excuses, canvis en la forma de vestir, de reaccionar ...

Quina ha estat la història més difícil d'escriure?

Hi ha una història que té una frase presa d'un fet real, 'No deixis que l'arròs es vagi refredant', que va guanyar el premi de narrativa contra la violència de gènere de Paiporta. Com la frase l'havia sentida tantes vegades ..., quan escrivia l'estava veient.

Va sorprendre al teu col·lectiu?

Sí, sí, sí ..., som un col·lectiu molt tancat, la gent no creu que casi massa bé això del món artístic, com ara tenir un bloc, perquè la majoria són jurídics ... les crítiques mai te les diuen, però hi haurà gent que dirà que tinc molt poca feina per poder fer aquestes coses ... però també he rebut molts suports. Guanya la part positiva. Companys que m'han escrit, han comprat el llibre, que volen que presenti el llibre al seu poble ...

Susana Gisbert amb el seu llibre a les mans 

Prepares una segona part?

Tinc pensada una novel·la. Surt d'un relat curt. Com diu la meva mare, sempre que escric surt un homosexual o una dona maltractada, perquè una escriu del que coneix. Això sempre.

La violència de gènere no cessa, és difícil la solució?

Penso que sí, perquè estem equivocant el camí. Ens hem centrat molt en els jutjats, en les morts, però el problema està en l'educació i en la igualtat. El masclisme és l'arma de la violència de gènere i no s'està lluitant contra el masclisme. És l'educació, els mitjans de comunicació ... els programes de televisió ... les cançons que escolten els joves, el reggaeton i l'amor romàntic ...

Entre els joves s'ha produït un increment de la violència de gènere ...

Té explicació. Les retallades en educació i violència de gènere des de fa quatre o cinc anys. Tinc dues filles que es porten quatre anys i en les seves classes he notat un canvi a pitjor, en el masclisme dels joves, que fa por. És com els mòbils, segons com els utilitzen..., un ganivet pots usar-lo per tallar pernil o per assassinar. L'últim crim que he viscut va ser un en què un ganivet per tallar pernil va ser l'arma del crim.

Totes aquestes vivències afecten?

Quan veus una dona que ha retirat la denúncia o no ha volgut fer-ho i després és assassinada ... això se't queda gravat.