@annapalou

PARÍS.- A l’avinguda President Wilson, al barri de Saint Denis -al nord París-, hi ha un campament espontani des de fa dues setmanes. Unes 400 persones, segons els voluntaris de la zona, viuen sota el fred de l’hivern parisenc. Al llarg de l’avinguda hi ha tendes de campanya a banda i banda, sobre la poca gespa i sobre l’asfalt. Poques estan cobertes de la pluja. A la nit trobem un grup d’afganesos cuinant per a la resta del campament. “Vols un te?”, pregunta somrient un dels cuiners que no deu arribar als 20 anys. Ho fan gràcies a grups de voluntaris que s’acosten cada nit per portar menjar, olles i fogons perquè cuinin i roba per passar la nit.

Un d’aquests grups és Paris Refugees Ground Suport. Són una parella anglesa que han estat a altres parts d’Europa fent el mateix. Es coordinen amb Calais, al nord de França on hi ha un magatzem, per a les necessitats bàsiques: “Cada dia fem quatre repartiments: primer peces de roba de la cintura cap avall, després de cintura amunt i acabem amb mantes, tendes i sacs de dormir. L’últim repartiment no el fem al camp, sinó a les persones que estan disperses pel carrer i es basa sobretot en mantes, menjar i aigua”, explica Heather Tenzer.
​

“Jo volia venir a França i ara estem dormint al carrer. Venim del Sudan on hem patit molt i ara estem patint aquí. Allà cada dia maten gent, no només passa a Síria això. És per aquests motiu que hem vingut”, explica Bakhit Abubbkar Mohamed. Ell ha creuat el Mediterrani amb barca fins a Itàlia fugint de la violència permanent existent al país. Relata que va passar quatre mesos a Líbia on va ser un infern. Porta tres mesos a França i ara està instal·lat al camp de Saint Denis. “S’ha de tenir un somni, com va dir Luther King, però jo encara no n’he trobat cap”, diu.

Els camps espontanis a Paris  fa uns dos anys que existeixen. A principis de novembre es calculava que unes 3.000 persones hi habitaven

Els camps espontanis a Paris no són nous, ja fa uns dos anys que existeixen. A principis de novembre es calculava que unes 3.000 persones hi habitaven. Ara és complicat de saber. De fet, durant mesos els campaments estaven ubicats al barri de La Chapelle, bàsicament als voltants dels metros Stalingrad i Jaurès . Aquests, però, van ser desallotjats a principis de novembre, poc després del desmantellament de Calais, quan molts van retornar a Paris. Ara aquests espais estan precintats amb tanques per evitar noves ocupacions.

De fet, entre el voluntariat córrer el rumor que en breu el camp de Saint Denis serà evacuat per la policia. Aquesta, segons expliquen diferents activistes, és una pràctica habitual: sense avisar i de matinada la policia acordona la zona i fa fora tothom, hi ha qui és traslladat a un centre d’acollida (CAO), d’altres a Centres de Detenció Administrativa (CRA), els CIE francesos. Això ja ha passat a altres parts de la ciutat, ens explica Gilles Stermann, membre de la Bureau d'Accueil et d'Accompagnement des Migrants (BAAM), una entitat no oficial que ha renunciat a diners del govern.

Camp oficial amb poca capacitat

Danika Jurisic, una activista de Paris explica que el camp d’acollida oficial, conegut com "camp Hidalgo", pel nom de l’alcaldessa, és insuficient. “La policia cada cop és més dura i els desallotjaments més freqüents, els fan fora del carrer sense donar-los una alternativa. El camp oficial és una excusa perquè el govern el presenta com una solució a la situació d’aquestes persones però només cobreix una part”, explica. Segons La Cimade, una organització que treballa per la defensa dels drets dels migrats a França i fiscalitza l'acció del govern, no és la municipalitat qui hauria de posar solucions, sinó l'Estat. Hidalgo, segons Rafel Flichman, responsable de comunicació de l'organització, "podrà resoldre les emergències només si l'Estat resol la resta".

Cada dia arriben entre 60 i 100 persones noves a Paris, segons l'ONG Utopia 56

Situat a la Porta de La Chapelle, hi ha lloc per unes 400 persones i s’hi poden estar entre cinc i deu dies si són acceptades les seves sol·licituds d’asil. Davant el centre cada dia hi ha cua d’aquells que volen provar sort. El Mujtaba ha acompanyat a un grup d’afganesos acabats d’arribar, però els diuen que no poden entrar i que tornin l’endemà. Cada dia arriben entre 60 i 100 persones noves a Paris, segons Utopia 56, una de les dues ONG oficials que treballa al "camp Hidalgo" i que abans havia estat a Calais. Mutjaba té 26 anys, porta des de l’abril a Paris i ara està fent el procés per obtenir la protecció internacional. Va estar dues setmanes dormint a Stalingrad. Explica que per a la primera entrevista va haver d’esperar entre set i vuit mesos: “vivim en guerra, insegurs, la nostra vida està en perill a l’Afganistan”, explica, “només vull viure en pau, en llibertat”. “Aquí han d’explicar la seva història i llavors es decideix on es traslladen, se’ls assessora”, explica Ivan Leray de d'Utopia 56, “Sabem que no hi ha prou, però és el primer”, remarca optimista.

Cua per entrar al camp de refugiats oficial de París. ANNA PALOU

L'alcaldessa va anunciar a principis de desembre l'obertura d'un segon camp, a Ivry-sur-Seine (Val-de-Marne). Serà especialment per a famílies, amb capacitat per 400 persones i obrirà portes el gener de 2017. Segons l'alcaldessa, hi ha 1.500 persones amb perfil vulnerable a la ciutat. Jurisic no és gens optimista. Ella és bosniana refugiada a Croàcia durant la guerra al país el 1992. Explica que com el país veí els va acollir: “érem tractats com un problema, com aquells que ens volíem aprofitar dels serveis socials, com delinqüents. Aquesta discriminació va trencar moltes vides, molta gent va haver de tornar a marxar i tornar a ser refugiada”. Un cop acabada la guerra, l’augment del sentiment nacionalista a Croàcia va fer que ella i la seva família es veiessin obligades a marxar perquè eren tractats com a classe de segona. “Em reconeixo a mi mateixa, als meus amics i a la meva família, al meu passat en aquesta situació. No puc passar sense fer res”, relata indignada.

Entremat burocràtic

L’any passat França va tenir 50.840 demandes d’asil de les quals el 80% van ser rebutjades, segons Eurostat. Aquest any es calculen que seran unes 80.000 les que arribin. Les principals nacionalitats són Sudan, Afganistan, Somàlia o Eritrea. El procés per demanar protecció internacional és llarg i confús, corrobora La Cimade. "La societat civil i les petites associacions són les que acaben fent la feina que hauria de fer l'Estat", explica Flichman de La Cimade, i afegeix: "el sistema ja tenia disfuncions abans del 2015".

"Els refugiats estan perquè tot i que reben diners de l’estat, només esperen. Porten mesos, alguns anys, esperant una resposta sobre la seva situació”

La BAAM és una de les entitats que gestiona classes de francès, fa assessorament legal i treballa per a la inclusió de les persones refugiades a la societat francesa. Van començar al carrer i ara tenen vuit locals: tres cedits i cinc en lloguer per tal de fer les classes, uns 150 alumnes hi passen cada dia i tothom és voluntari. En una classe rosa i plena de llibres, Stermann, un arquitecte a l’atur que des de fa un any i mig col·labora amb l’organització, imparteix francès. Una quinzena d’alumnes segueixen atentament la lliçó, tot i així, el professor destaca: “No només ensenyem llengua, sinó que també fem de psicòlegs. Ells estan cansats perquè tot i que reben diners de l’estat, només esperen i esperen. Porten mesos, alguns anys, esperant una resposta sobre la seva situació”. Els processos són lents, segons explica, tot pot trigar 18 mesos: “són les grans ONG, com France Terre d’Asile o Creu Roja les que gestionen l’asil. Aquestes reben els diners de l’Estat, però tot plegat és com un mercat, l’Estat es vol estalviar diners i agafa la proposta més barata”.

Khudaidad Abdulrahimzai, refugiat afganès, parla amb el seu professor de francès, Gilles Stermann. ANNA PALOU

Per tal de demanar asil s’ha de passar per la Prefecture que és qui gestiona els demandants i determina si poden o no demanar asil a França, després s‘atorga una entrevista amb l’Oficina de Protecció per a Refugiats i Apàtrides (OFTRA) per la qual poden passar mesos. Si es rep una resposta negativa es pot recórrer amb l’ajuda d’un advocat. “Vaig demanar l’entrevista a OFPRA fa set mesos però encara estic esperant”, explica Khudaidad Abdulrahimzai, alumne de la BAAM. “Ara rebo 330 euros al mes i he de llogar una habitació amb altres companys, abans vaig passar setmanes vivint al carrer sota la pluja i el fred”, diu ensenyant el parc Le Jardin D’Éole on hi va dormir 15 dies. L’Addul té 33 anys i tota la família, la dona i tres fills, s’han quedat a l’Afganistan. Està llicenciat en econòmiques i allà va treballava en un banc. Durant la guerra de l’Afganistan va servir com a traductor per a les forces de la coalició, arrel d’això ara la seva vida està amenaçada pels talibans i Daesh. Ha creuat des del seu país passant per Turquia i Bulgària. S’ha gastat entre 6 i 7.000 euros i ara vol fer un màster. “Jo tenia un bon sou i un bon treball”, lamenta.

L'aplicació de la Convenció de Dublín, un problema

Una de les preocupacions recents entre les organitzacions i segons l'últim informe de The Asylum Information Database (AIDA) sobre França, però, és l’aplicació de la Convenció de Dublín pel qual ja s’han denunciat casos com el de quatre sudanesos a finals de novembre. Aquest sistema diu que qualsevol persona que entri Europa ha de demanar asil al primer lloc on passa i, per tant, la resta d’estats tenen la potestat de retornar a qualsevol persona que tingui registrades les empremtes dactilars en aquell país.

Darrerament els països han fet la vista grossa, però sembla que a França la política està canviant: “el govern els envia una carta en francès conforme se’ls aplica Dublín i llavors tenen dos dies per a respondre. L’aplicació comença quan el país receptor accepta el retorn i llavors França té sis mesos per retornar-los, si se li passa aquest temps queden en situació irregular”, explica Gilles Stermann, i remarca: “potser això és així perquè venen eleccions i cal demostrar que les coses s’estan fent bé”.

L’aplicació de Dublín comença quan el país receptor accepta el retorn i llavors França té sis mesos per retornar-los

França té comicis previstos per l’abril de 2017 i sembla ser que les propostes no són gaire optimistes: “Les opcions de la dreta per a les eleccions no donen una bona perspectiva, penso que anirem a pitjor”, reflexiona Gilles, preocupació que comparteix Danika Jurisic i afegeix: “amb l’augment de la dreta, el nacionalisme i el nou feixisme a Europa, estic preocupada perquè la humanitat a fallat en reconeixement dels problemes dels refugiats”.

Ara s’està retornant principalment a Itàlia però el passat 8 de desembre, la Comissió Europea va anunciar que Grècia tornava a ser un país adequat per retornar a la gent després que el 2011 una sentència del Tribunal de Justícia de la UE dictés que el sistema grec no complia amb els estàndards europeus. “Els demandants d’asil han de saber que no poden reubicar-se ells mateixos i que si ho fan, seran retornats [a Grècia]”, va justificar el comissari europeu d’immigració, Dimitris Avramopoulos. Així doncs a partir del 15 de març de 2017 es pot retornar a les persones a Grècia.

"Dublín és una catàstrofe i no funciona. França envia a exiliats a Itàlia però no acull els que li pertoca de les quotes de la relocalització", explica Flichman. L'any passat els estats europeus es van comprometre a acollir 160,000 persones. A hores d'ara França n'ha rebut 231 persones d'Itàlia segons l'últim informe d'ACNUR, un 3% de les compromeses. Una dinàmica estesa en altres països, com l'espanyol on s'han rebut 50 un 2%. La falta de compromís dels Estats i l'ús d'eines legals, com el sistema de Dublín o l'acord entre la Unió Europea i Turquia, evidencien que lluny d'abordar la gestió de la migració de manera coordinada, els Estats es traspassen el problema de l'acollida entre ells i cap a tercers països.